Un bon dia va arribar un correu a L’escriba en què ens demanaven si volíem conduir un club de lectura. El llibre a comentar era La possibilitat de dir-ne casa, de la Marta Orriols. A priori és un llibre que no m’escau gaire, però m’hi vaig llançar amb ganes de sortir de la meva zona de confort i, evidentment, el contacte amb altres lectors que proporciona un club de lectura.
El llibre ens parla de la Valentina, una corresponsal que torna a Barcelona després de gairebé vint anys voltant pel món. Barcelona és casa seva o ho és Beirut, on ha passat els últims anys? Continua sent la mateixa o alguna cosa ha canviat dins seu?
Al llarg de la novel·la el lector veurà com la Valentina s’enfrontarà al desarrelament i a la desvinculació durant aquests anys fora lluny de la seva família i amics, que han continuat fent la seva vida. Però en aquest periple, la Valentina també es qüestionarà qui és ella mateixa. Fins ara, per exemple, no s’ha fixat mai en una dona, però a Beirut va conèixer una periodista italiana per qui sent alguna cosa a la qual no sap o no vol posar-hi nom.
Per si això fos poc, anirem coneixent Beirut i el barri de Hamra a través dels seus ulls i reflexionarem sobre el periodisme, però molt especialment, sobre la manera que tenim de consumir la informació que ens arriba des de l’altra punta del món, tan llunyana i tan abstracta.
Tot plegat, narrat amb una prosa pausada i molt profunda que potser no és per a tots els lectors. No us hi acosteu si sou de llibres ràpids, perquè La possibilitat de dir-ne casa s’ha de llegir amb calma, a poc a poc, per poder entrar en l’amalgama de sentiments que assalten la protagonista.
He sortit de la meva zona de confort i la veritat és que m’ha agradat, però el millor de tot ha estat poder compartir una estona bonica amb altres lectors. La lectura compartida val per mil.
Agradarà a…
Qui busqui una novel·la introspectiva d’aquelles fan rumiar.
No agradarà a…
Qui busqui una novel·la trepidant i plena d’acció.
