No tinc gaire tirada pels llibres autoeditats. Sempre he pensat que la figura de l’editor és important, perquè el seu ull clínic fa de filtre i evita que es publiquin obres que no són prou bones per tenir-les entre els dits. Dit així sona fatal, ho sé, però hi ha gent que tot i posar-hi moltes ganes, malauradament no escriu bé. Ull, que també hi ha editors (i editorials!) que s’ho passen tot pel “forro” i editen autèntiques merdes, però això és un altre tema. El que deia, que hi ha gent que no escriu bé, però no és el cas d’en Jaume, que després d’una vida dedicada al dret un bon dia va decidir posar-se a escriure i publicar pel seu compte la seva primera obra, El viatge de la Lia. Sense defallir, en va venir una segona, L’andana, el llibre que avui ens ocupa.
Aquesta història comença a l’andana de l’estació de trens de Vic. Un jove Francesc es dirigeix a la ciutat comtal per començar una nova vida allunyada de la casa de pagès on s’ha criat. És, com tants altres, aquella primera generació, la de finals dels seixanta, que va poder estudiar i forjar-se un altre futur més enllà dels estables i les bales de palla de casa. Pel camí es trobarà la Dolors, una joveneta amb ganes de conèixer món per a qui la vida tindrà un regust amarg des del principi. Un i altra estaran units pel fil de l’amistat, la qual, tot i el pas dels anys i les vivències romandrà forta, intensa i immutable fins al punt que passi el que passi sempre es trobaran sense esperar res l’un de l’altra. Pel camí, l’autor repassa aquells esdeveniments més recents de la història i els anhels de tota una generació. Per si això fos poc, com a teló de fons hi tindrem històries familiars, anys convulsos, l’arribada d’una nova etapa política i el Vic més rural.
Com a osonenca i millenial, el que més m’ha agradat de la novel·la és el retrat que Parareda fa de la capital d’Osona de finals dels seixanta i en endavant; aquella joia s’experimenta quan allò que llegeixes et toca molt de prop. Suposo que aquest punt m’ha permès endinsar-me més fàcilment en la novel·la. De fet, en Francesc m’ha recordat a mi mateixa agafant el tren, a la mateixa andana, per anar cap a l’Autònoma.
La trama no és original, però els personatges, totalment rodons, la fan versemblant i la doten de gràcia, ja que ens mostren la complexitat de la vida i de les relacions humanes, potser el tema principal de l’obra o, si més no, allò que jo en destacaria. Salvant les distàncies i de forma més descafeïnada, en alguns moments m’ha recordat a Normal People, de Sally Rooney, però situada en una altra època.
A nivell tècnic, la prosa d’en Jaume és molt agradable i flueix sense entrebancs. Tot i això, més diàlegs li haurien donat més ritme a la narració i ens haurien mostrat més que no pas explicat la complexa relació entre els personatges. Hi ha diàlegs! No us espanteu, però m’han semblat una mica forçats, ja que hi ha respostes molt llargues i sonen poc naturals. Potser és un aspecte a millorar i treballar per part de l’autor però, si m’ho permeteu, em sembla normal “errar” (si es pot dir així) en aquests aspectes en una segona novel·la. En aquesta línia, m’agradaria ressaltar i valorar l’alt nivell de correcció i coherència del text. Té molt mèrit autopublicar una novel·la d’aquest nivell i amb aquesta qualitat sense pràcticament assessorament i sense un editor al darrere.
Agradarà a…
Als amants de les històries que mostren la complexitat de les relacions humanes i que ressegueixen els anhels i viaranys dels seus personatges.
No agradarà a…
Qui busqui una novel·la plena d’acció o dramatisme. Tampoc agradarà a busqui una novel·la situada en l’actualitat, ja que ens proposa una mira cap a un passat recent.
Foto de ferrocarril creado por aleksandarlittlewolf – www.freepik.es
