Quants diners us gasteu en llibres? Sacrifiqueu altres compres prioritàries i necessàries per amor als llibres? Vivim sota la tirania dels diners, i això no ha canviat des que la humanitat va inventar l’economia. Ens poden agradar o no els diners, però condicionen les nostres vides. Evitar-ne la dependència és molt difícil, si més no en un context capitalista i consumista com el nostre. Hi ha qui tot ho valora des de la perspectiva dels diners, tant les persones com les coses. Mentre visquem en un món on hi ha una minoria de rics i una majoria de pobres, sense un equilibri més o menys igualitari, no podrem parlar d’un món just i humanament digne. Com que tothom fa servir els diners, tots i totes podem opinar sobre la seva necessitat i la seva utilitat. Els diners són presents en el nostre dia a dia, però potser és més encertat dir “en les nostres vides” en siguem conscients o no, perquè els diners compren coses (i persones!). També cal precisar que compren el nostre temps lliure o de lleure. En principi, no són ni moralment bons ni dolents, però hem d’admetre que una vida culturalment activa també va lligada als diners. Pots passar misèria o tenir una vida de luxe, però en ambdós casos hi ha l’ombra dels diners. La realitat, la trista realitat, és que des del teu naixement, depenent de la família, la societat o el país on has nascut, ho tindràs econòmicament més fàcil o difícil per fer una vida intel·lectual, atès que els diners estan mal repartits i la teva fortuna dependrà de la sort que t’ha tocat de viure en un lloc o altre (i en un negoci o altre). Òbviament, et pots rebel·lar contra la tirania dels diners, però no sembla que hi hagi una justícia natural en el destí humà, si més no pel que fa als diners. El dels diners, per tant, és un tema universal i explica la sort i la dissort de persones, famílies i empreses però també de pobles i civilitzacions. Hi ha hagut moments d’esplendor econòmica però també de ruïna humana. De manera que la Història també s’explica pel poder adquisitiu. Els diners són xifres més enllà de com es materialitzin físicament, avui també digitalment. Es guanyen i es perden, i sempre ha estat així en les societats humanes. Els diners són un concepte, doncs, present en la convivència humana. No cal ser expert per adonar-se que tenir pasta et permet tenir més coses i també dicta la teva relació amb el temps: el temps amb el qual ens hem organitzat els humans es pot comprar i vendre. Podem consolar-nos amb la idea que el temps s’ho endú tot i tothom, rics i pobres, cert; però també és cert que el mateix temps de vida de dues persones no és igual si una pot tenir una vida regalada i l’altra s’ha de conformar amb una vida més aviat sòbria. Serveixi de consol o no, cal dir que ser esclau dels diners pot ser una condemna per alguns rics que volen més i més i més, mentre que hi ha qui pot espavilar-se de tal manera que trenqui amb aquesta esclavitud amb una vida moderada. Tots i totes entenem el llenguatge dels diners i tant en la realitat com en la ficció hi ha qui juga honestament però també hi ha qui juga brut. Hi ha gent que per obtenir diners fa servir qualsevol estratagema. El poder és temptador, i els diners són un símbol de poder, capaç de manifestar la nostra honradesa i la nostra mesquinesa, i és que agradi o no saber-ho o recordar-ho, els diners mouen el món, des del més personal al més internacional. En el terreny més estrictament cultural, pagues per anar al cinema i pagues per comprar-te els llibres que t’agraden, així com pagues pels articles de primera necessitat. Quan una cosa és gratuïta hem de valorar fins quin punt ho és i per què ho és, perquè els diners surten d’una banda o altra. Cadascú viu com pot i del que pot i no crec que s’hagi de jutjar ningú, si més no a priori, pel cabal econòmic que tingui. Tanmateix, crec que els humans, globalment, ens podríem organitzar d’una altra manera més sostenible, pel bé del planeta i pel nostre mateix, per tal com el consumisme desaforat està fent i farà estralls en la salut (no només econòmica) de la Humanitat. El canvi climàtic ja és una advertència real, però hi ha qui pensa, amb les butxaques plenes, que es pot ignorar aquesta realitat, fins que el vaixell s’enfonsi i se’ns acabin els flotadors. Faig servir aquesta metàfora perquè el vaixell de l’economia no és invulnerable si ens entestem a tractar els recursos naturals com a propietat privada de la nostra espècie i com si fossin inesgotables. No es tracta de ser catastrofista, però tot indica que els actuals capitans dels vaixells econòmics aviat s’enfonsaran si a més d’humanitat no aprenen humanisme per adonar-se que aquest vaixell és el món i si no el cuidem el futur és poc esperançador, perquè les destrosses no hi haurà qui les pagui permeteu-me dir ni amb tots els diners del món. Què podem afirmar en positiu? Que els diners es poden utilitzar bé, que no tots i totes som tirans per bé que els diners són part inevitable de les nostres vides i que, ja que hi són, doncs ens agrada gastar-los no només en les necessitats bàsiques per sobreviure sinó en la cultura que dóna sentit al nostre dia a dia i alhora a la nostra existència. Viure per als diners no té sentit o perd el sentit, però no podem negar que hem de viure amb diners per poder comprar coses tan indispensables per a l’intel·lecte com els llibres i altres articles culturals. No oblidem que la riquesa material és la que coneixem, però hi ha una riquesa simbòlica que va més enllà i és la que ens fa ser persones interessants i no superficials. Aquesta riquesa és la que s’obté estimant, i l’amor, l’autèntic amor, val més que tots els diners del món.
