Aquests dies en què ens trobem amb el feixisme de cara –i no diré noms–, Instruccions per fer-se feixista, de Michela Murgia, ha estat una lectura ideal i reveladora, perquè és un llibre que incomoda, provoca i sacseja. Amb aquesta sàtira mordaç, l’autora convida els lectors a reflexionar sobre com es construeixen les bases del pensament autoritari i per què, en molts casos, aquestes idees troben una acceptació silenciosa o fins i tot entusiasta. El dia a dia, vaja…
El text es presenta com un manual o una guia carregada d’ironia per a aquells que vulguin abraçar el feixisme. Aquesta fórmula, que combina sarcasme i lucidesa, permet a Murgia desemmascarar les estratègies subtils i les trampes amb què es poden infiltrar aquests discursos en una societat que es considera democràtica. La seva prosa és incisiva, carregada d’intel·ligència i d’un humor negre que no busca fer riure (tot i que en fa!), sinó incomodar i alertar.
L’autora dissecciona conceptes com el culte al líder, la deslegitimació de la diversitat i l’ús de la por com a eina política, i ho fa d’una manera que obliga el lector a qüestionar-se el paper que juga en tot aquest engranatge. És un llibre que no només parla del passat, sinó sobretot del present, assenyalant com els discursos d’odi, l’autoritarisme i la manipulació emocional poden créixer sota aparences inofensives i com de fàcil és caure-hi. Salta a la vista veient els resultats de les eleccions a regions de tot el món.
Interpreto Instruccions per fer-se feixista com un crit d’alerta. Però no us equivoqueu, perquè la intenció de l’autora no és donar respostes fàcils, sinó confrontar-nos amb les nostres pròpies complicitats i apaties. Més d’un i més de dos es descobriran a si mateixos i s’adonaran que són feixistes. Jo personalment he desemmascarat alguns feixistes que tinc a prop i que fan veure que no ho són o, fins i tot, que ni saben que ho són.
Agradarà a…
A qui senti simpatia pel sarcasme refinat i no tingui por de mirar el feixisme a la cara. També a qui busqui una lectura d’aquelles que fan pensar.
No agradarà a…
Qui sigui del club “millor no qüestionar res, que així vivim més tranquils” o “amb Franco això no passava”.
