D’acord, encara tinc son i no estic per hòsties. Val a dir que m’he llevat a la una de la tarda i tinc una feinada de ca l’ample, però fins que no deixi anar tota aquesta merda, dubto que pugui seguir.

Ahir a la matinada vam viure segurament una de les gales més delirants de la història. I això que una vegada vam cobrir els Gaudí amb en Marc Orra —presentava el Mag Lari i la Itzíar Castro va arribar tard al número musical principal—. No penso parlar ni dels nominats (ni dels guanyadors, pràcticament), ja que es tracta d’un tema increïblement subjectiu i sempre acaben passant al davant les pel·lícules que parlen de problemes de salut, problemes de pell o problemes de llengua. Normalment, cap sol parlar de problemes d’ira, però potser hagués estat bé que algú s’hi posés. És important que la gent sàpiga distingir entre el que passa a la pantalla i el que passa a la vida real. Sembla que l’Acadèmia està convençuda que el més important és que a la pantalla només hi passi la vida real. Però anem per passos, que tampoc tinc ganes de parlar de psicologia.

Aquest any, l’Acadèmia va decidir que hi havia certes categories que no mereixien ser incloses a la gala (millor muntatge, millor maquillatge i perruqueria, millor banda sonora, millor so, millor disseny de producció, millor curtmetratge de ficció, millor curtmetratge d’animació i millor curtmetratge documental), amb la justificació que, d’aquesta manera, la gala seria més amena.  A veure, simpàtics, si féssiu la gala cada setmana, puc entendre que ningú es vulgui empassar tres hores i mitja de pura pantomima, però tenint en compte que es tracta d’un esdeveniment anual i que la majoria d’aquests premiats acabaran trobant més feines gràcies a la visibilitat que se’ls hi dona, què menys que les mantinguis. Però tota aquesta tirallonga queixosa és cosa del passat, ja que els premis els van donar durant la catifa vermella i tothom se’ls va perdre, però després els van retransmetre per la pantalla. L’únic temps que no es va perdre va ser el que els premiats triguen en aixecar-se de la cadira. Els qui havien fet el discurs d’agraïment en completa soledat es van veure retransmesos al cap d’unes poques hores donant les gràcies a les seves mares per haver empès fort el dia que tocava. Nosaltres, des del sofà, no enteníem res. Flashbacks, flashforwards i anades i vingudes temporals que ens van fer suar més que les tres hores de Tenet. Ah, i vam anar a dormir igual de tard que cada any, que això no s’oblidi.

Tenint en compte que aquest any també havia baixat el pressupost per contractar algú que sabés presentar i fes gràcia a la gent (Ricky Gervais, Ellen DeGeneres —sí, al costat d’aquesta gent, aquell selfie tort va fer que aquella fos una de les millors gales de la història— i, fins i tot, Seth MacFarlane, que tampoc es talla ni un pèl). La gala va començar amb un número gravat de la Beyoncé que segurament es converteixi en el malson dels malsons per qualsevol daltònic. I és que tant verd fluor estressa les retines. Amy Schumer, Regina Hall i Wanda Sykes, a partir d’aquest moment, van fer tot el possible per aconseguir que tothom estigués incòmode a base de bromes sobre els homes casats (Will Smith, Jesse Plemons i Javier Bardem es van endur les més terribles), el cos de Timothée Chalamet i la poca importància que tenen les dones d’aquests homes tan ben plantats. Kirsten Dunst, Penélope Cruz i Jada Pinkett Smith encara busquen una cadira lluny de l’escenari principal per poder gaudir de l’oxigen que l’Acadèmia va oferir com a tribut a tots els espectadors (a les taules no hi havia ni vasos d’aigua pels convidats). Però tot això va deixar de ser rellevant quan va aparèixer Chris Rock —un paio que ja cansava des d’abans que comencés a anar-se’n cada any de resort amb l’Adam Sandler i en Kevin James— per parlar de l’alopècia de la Jada Pinkett Smith.

—INCÍS—

Pel que es veu, Will Smith porta un any bastant terrible havent de lidiar amb tota la premsa rosa. Que et demanin a cada entrevista si la seva dona se’n va al llit amb tothom que la saluda, dubto que sigui plat de bon gust. I molt menys si després n’has de fer un vídeo diari i una autobiografia. Com que jo no sóc un periodista del Marca, m’abstindré de comentar res més sobre el tema i ho resumiré dient que el Príncep de Bel-Air va arribar a la gala més cremat que Tsewang Norbu.

—FINAL DE L’INCÍS—

De seguida que Chris Rock es va posar a riure pel seu acudit, Will Smith es va aixecar de la cadira, va pujar a l’escenari, li va girar la cara i es va tornar a asseure com si res. Les paraules d’en Chris Rock van ser «oh, wow, Will Smith just smacked the shit out of me», que en català seria un oh, vaja, en Will Smith m’ha petat la cara. Tot i que ningú va entendre què passava, la gent reia. Tot formava part del pla mestre de l’Acadèmia per aconseguir visites. Però no. Després que en Chris Rock intentés continuar amb el seu guionet, Will Smith va embogir: «keep my wife’s name out of your fucking mouth» [treu el nom de la meva dona de la teva puta boca]. La televisió americana no veia tantes paraulotes sense censurar des de Pulp Fiction. La cara d’en Chris Rock ho va dir tot. I la nostra també. Com és possible que en Chris Rock aguanti millor una bufetada que en Will Smith una broma? Sí, va ser de mal gust, però collons, nen, que estàs en directe! Et veuen famílies! Un paio que feia rap sense cap mala paraula ni referència a les drogues ara resulta que no té cap mena de problema en justificar la violència per amor. I és que una hora després se li va donar l’estatueta a Millor actor i va dir que a la família se l’havia de defensar. És el que toca segons la paraula de Déu.

Tenint en compte l’historial violent dels americans, no és estrany que això es vegi com una heroïcitat, però l’Acadèmia dista molt de ser un ens que premiï la violència. És així. Cada any a per la llagrimeta. A per Spielberg i els seus recursos. A per l’Holocaust. En algun moment,  les coses havien de canviar. Després de passar de la feina de directors de la mida de Tarantino o Scorsese o ignorar l’obra mestra de Julia Ducornau, han decidit que Will Smith és qui ho mereix. Perquè el cinema va sobre realitat. I la realitat va sobre cinema. No us sorprengeu quan arribi un altre Bowling for Columbine d’aquí uns mesos. Si Will Smith pot sortir impune d’això, qualsevol nen que tregui males notes, també. Per què no?

Després d’aquest moment, el clima de la gala va canviar per complet. Van decidir que l’In Memoriam no podia ser una cosa trista —no després d’això—, i van decidir posar una munió de ballarins i cantants a versionar l’al·leluia de forma batussera mentre la Jamie Lee Curtis parlava de la Betty White —la única persona que s’ha mort aquest any i mereix un discurs individual i dedicat— amb un chihuahua tremolós als braços. Un cadellet per amansar les feres, clar que sí.

En algun moment, no em pregunteu si van ser durant la catifa vermella o durant la gala, hi van haver diverses actuacions musicals ensopides i un homenatge a El Padrino, que complia cinquanta anys, amb hip-hop de fons. Almenys van portar a Francis Ford Coppola, Al Pacino i Robert de Niro per pujar el nivell dels convidats (em sap greu per les Kardashian, però no entenc què hi fan allà). En fi, un despropòsit.

Es va proposar el premi del Públic i encara ningú sap a qui li han donat. Els Òscars honorífics es van donar a l’hora de la migdiada, i els realitzadors, mentrestant, llegint llibres sobre el cinema de David Lynch. Llàstima que al final hi faltessin els muntadors.

Que després de tot això, em diguin que guanya el remake d’una pel·lícula francesa que a ningú li importa i que, a més, ningú reconeix en el seu discurs d’agraïment, ja és per plegar. Molt a favor de la reivindicació dels sords, però ja es va fer el 2014. Suposo que encara ningú sap que hi ha més actrius sordes a part de la Marlee Matlin.

En resum, quota d’integració complerta, salsa per un tub i humor de parvulari —que ratlla la indecència—, per aconseguir que la gent torni a mirar les gales.

Si tot segueix així, el pròxim any que portin un cinturó com cal, que les castanyes no s’haurien de premiar amb estatuetes.

I és que si demà es parla més de la bufetada de Will Smith que de la falta de discursos antibel·licistes és perquè al final ho han aconseguit. Els evangelistes tenien raó quan deien que les pel·lícules ens tornen més violents.