Quan vaig anar a La Setmana del llibre en català, em vaig acostar a la caseta de l’editorial Adesiara i vaig veure, al mig de la taula, el nom de Marie de Gournay. Sabia que la coneixia, però no recordava exactament de què. Pel títol de l’obra, Igualtat entre els homes i les dones. Greuge de les dones, era evident que es tractava d’una lectura feminista. Va ser llavors quan em va venir al cap On són les dones? Vides i manifestos, de la Pilar Godayol. La coneixia d’aquesta magnífica lectura, que em va deixar una llista ben carregada de futures lectures. Ara en podré ratllar una de la llista.
Si us passa com a mi que us sona el seu nom, però no la coneixeu del tot, heu de saber que la parisenca Marie de Gournay era la filla del tresorer reial. Tot i que la van educar tal i com eren educades les dones de la seva època, de molt joveneta i de forma autodidacta va aprendre llatí i grec i va llegir obres contemporànies com els Assaigs de Montaigne, humanista amb qui va compartir una gran amistat. Fins i tot, després de la seva mort, es va encarregar a Gournay una reedició de l’obra de Montaigne. Però la seva erudició no acaba aquí, ja que també va traduir obres clàssiques, com Ovidi, Virgili o Sal·lusti. A més, va tenir relació amb personatges de l’època de la talla de Richelieu, Anna d’Àustria i Maria de Mèdici entre altres.
Gournay va ser una dona molt criticada, ja que escapava als cànons femenins de l’època. Tot i que segurament era més culta que alguns homes, pensava i, sobretot, deia el que pensava. És per això que a ulls de molts era una figura amenaçadora. Per a d’altres era només això: una dona. Sigui com sigui, va trencar tots els esquemes quan el 1622 va presentar aquesta tesi sobre la igualtat entre els homes i les dones.
A Igualtat entre els homes i les dones i Greuge de les dones Gournay va alçar la veu amb arguments sòlids i ben estructurats, per reivindicar el dret de les dones a una educació igualitària i a un paper més actiu en la societat. El text no només és un manifest a favor de la igualtat de drets, sinó que posa èmfasi en com les dones han estat sistemàticament apartades del coneixement i de les esferes de poder, un fet que ha estat utilitzat com a justificació per a la seva subordinació. Amb una prosa que combina la passió i l’erudició, Gournay presenta exemples històrics i literaris per donar suport a les seves idees, citant autors com Plutarc, Sèneca o els Pares de l’església, alhora que subratlla la importància de l’educació com a via per a l’emancipació femenina. Tot plegat tres-cents anys abans que Virginia Woolf ens parlés d’una cambra pròpia.
Personalment, m’ha agradat molt conèixer amb més profunditat Marie de Gournay i poder-la llegir directament. M’ha deixat força parada la claredat amb què exposa les seves idees i com de directa arriba a ser tenint en compte la seva època. Qui no ho entén és perquè no vol… També m’ha fet pensar bastant la vigència del text. Em sembla increïble que les coses hagin canviat tan poc des de 1622. Sens dubte és una lectura molt recomanable i d’una vigència esparverant.
Els últims anys ha crescut l’interès per la recuperació de la literatura femenina i figures reivindicatives i feministes amb textos i posicions molt avançades a les de la seva època. No em cansaré de celebrar que s’estiguin recuperant totes aquestes dones i, de retruc, que puguem llegir-les en català.
Agradarà a…
A totes aquelles persones interessades en la història del feminisme i a recuprar figures intel·lectuals poc conegudes.
No agradarà a…
A aquells que no comparteixin una visió crítica del paper històric del patriarcat.
