Union Street, de Pat Barker (L’Agulla Daurada, 2023), ens situa als anys setanta en el context de la desindustrialització a Anglaterra en un carrer dels suburbis d’un poble anglès qualsevol. Començo a caminar per Union Street sabent que el passeig no serà fàcil. Ja estic advertida i sé que m’hi trobaré set dones que intueixo que seran unes supervivents.
Aquesta ambientació em ressona a dintre, i és que no fas pas gaire vaig submergir-me en les vides de dotze dones negres també a l’Anglaterra contemporània de la mà de Bernardine Evaristo amb Nena, dona, altres (La Segona Perifèria, 2024), per això de seguida no puc evitar relacionar una novel·la amb l’altra. No només pel contingut i els temes que tracta, també per la forma: històries independents les unes de les altres que acaben tenint una interrelació gràcies a detalls, situacions anecdòtiques o, en aquest cas, un carrer escenari de vides perifèriques i marginals.
Darrere de cada porta de Union Street hi ha una dona, d’edats diferents però totes de classe social baixa, i a cada una d’elles els passen coses d’aquestes que preferiries no haver de llegir mai, silencis massa continguts i veritats massa complicades i despietades que fins i tot tenint tots els recursos del món costen de digerir. A través de la mirada d’aquestes heroïnes sense capa, Pat Barker ens acostarà a diferents temes que ens permetran reflexionar sobre el paper de la dona —i també de l’home— en aquest context de desindustrialització. De fet, si hi pensem bé, les qüestions que s’hi plantegen no s’allunyen gaire dels problemes als quals ens enfrontem a dia d’avui les dones o que, si més no, encara arrosseguem.
Per una banda, la violència masclista, tan latent a la nostra societat i el llast que d’alguna manera impregna cada una de les vides de les nostres protagonistes. A Union Street, aquesta violència prendrà forma de cops, crits i menyspreu a casa la Lisa, una dona que tira endavant com pot sota la mirada indesitjable d’un marit que la maltracta. En un altre portal, una infància, la de la Kelly, s’esquinça després de patir una ferotge violació. La manera que té Barker de descriure el moment en què es produeix encongeix el cor i l’ànima, no pots evitar veure’t a tu també en aquell carrer fosc i sentir a la pròpia pell la seva por i fàstic. I tot el que ve després, la càrrega emocional, la culpa, la pèrdua de la innocència i la desfeta interna de la Kelly… Commovedor. Una desfeta que prendrà unes altres dimensions en el cas de la Muriel, que dia rere dia veu com el seu marit cau en la més absoluta misèria i no té més remei que portar tot el pes de la llar i la família. Per la seva banda, la Dinah campa pels carrers i veu passar la vida enmig de llençols, nits en dansa i homes assedegats de sexe. I la Joanne, una jove que vol i dol quan s’assabenta que està embarassada sense tenir-ho previst. Com es gestiona això a l’Anglaterra dels anys setanta? En un altre portal, la vella Alice, una senyora que espera impacientment la mort i que desitja acomiadar-se del món amb la companyia d’ella mateixa. I l’Iris, omnipresent i imprescindible a cada casa, una dona que les ha passat magres i que de tot aquest patiment n’ha fet escut i llança fins a guanyar-se el respecte i l’estima de tothom qui l’envolta.
El títol, doncs, no és casual: Barker no es queda a la superfície, indaga i aprofundeix en cada una de les problemàtiques que se’ns presenten sense oblidar les ferides de la dona del costat, que d’alguna manera també són les pròpies. Unes ferides que les uneixen i les fan a totes més fortes i les aboquen a la sororitat. L’autora retrata una època a partir dels retalls de vides quotidianes i particulars, que és com millor podem acostar-nos-hi, i ens presenta un argument que perfectament es pot emmarcar en el que podríem anomenar realisme social, perquè fins i tot sent ficció saps que allò que estàs llegint està passant o havia passat exactament d’aquesta manera en algun racó de món. I el cert és que és dur topar-se amb històries així, sobretot perquè saps que són certes.
Arribo al final del carrer i m’adono que la intuïció no em fallava: totes elles són unes supervivents. I aquesta supervivència tan intrínseca i potent converteix aquest llibre en un testimoni colpidor que és inevitable que et retorni. No és una novel·la tendra ni d’aquestes que estoven el cor i t’obren una escletxa a l’esperança. Tot el que hi passa és tan dur, i per mala sort tan comú, que difícilment hi veurem una sortida que ens convenci prou com que anar-nos-en a dormir tranquil·les. Les protagonistes són conscients que la seva condició social mai serà millor de la que és i que només els queda anar fent i resignar-se.
I a nosaltres ens queda llegir-les per continuar despertar-nos empatia i, de mica en mica, anar construint un món i un futur millors.
