Si mai teniu l’oportunitat de veure Friend Zone en un cinema -si no és que no ho heu fet ja-, faríeu bé de no estranyar-vos si passa qualsevol d’aquestes dues coses: 1, us adoneu que us poden agradar les comèdies romàntiques si són com aquesta, i 2, un espontani s’aixeca d’una butaca i escridassa la pantalla demanant una morrejada. O un petó. O un “algu”, el que sigui.
Friend Zone és una comèdia tailandesa que ens fa viatjar pel calvari d’en Palm (Naphat Siangsomboon), un jove estudiant que va perdre l’oportunitat de començar una relació amb la seva amiga Gink (Pimchanok Luevisadpaibul) i sembla condemnat a ofegar-se tard o d’hora en el seu pou de pagafantisme.
El guió dibuixa amb molt bona mà nombrosos moments de tensió en què el desenllaç feliç s’intueix, però quan només queda l’últim retoc per acabar la porta de sortida de la friend zone, el traç desapareix i toca començar de nou. Aquesta sensació constant de quedar-se a mitges es manté durant tot el film i ofereix gags hilarants prou ben repartits al llarg de tot el metratge gràcies al caràcter esbojarrat de la Gink i la poca sang que demostra a vegades en Palm per declarar-se. En alguns fragments la història s’estanca lleugerament i va donant voltes sense avançar, però en general fa bastanta via.
Un dels atractius visuals de la pel·lícula, més enllà d’una fotografia acurada, és l’ús de nombroses localitzacions en indrets de tot el continent asiàtic. És prou sorprenent i queda molt ben justificat amb les professions dels seus protagonistes (ell és auxiliar de vol i ella, mànager musical).
Durant tota la història, som gairebé un passatger més del vol, un membre més de la tripulació que es mor de ganes de posar-li un paracaigudes a en Palm i empentar-lo perquè es llenci. Ho acabarà fent? Sí? No? Ho haureu de veure vosaltres mateixos. I si pot ser, aneu al cinema i crideu ben fort a la pantalla. Potser algú us escoltarà. O no.
