Està sent un any estrany. És una cosa que no cal pensar gaire com per adonar-se’n. Almenys, podem assegurar que no és dels anys més alegres a nivells generals. Globals. Està sent un any de merda. Sí, sí. Clarament. Fastigós. És una sensació de tristor constant. I al festival s’ha notat. Tot i veure la gent animada, no he tingut la sensació d’estar en un festival. La gent anava com mig espantada i una mica ensopida. No sé fins quin punt la degradació dels palmells de les mans pel sobreús de gel hidroalcohòlic hi ha tingut a veure. O l’acumulació de suor a la part inferior de la cara. La barbeta. A qui collons li pot arribar a suar la barbeta? Trobo que és un lloc bastant inútil per acumular-hi suor. És incòmode. Sí, incòmode és la paraula encertada. Ha estat un festival incòmode. Divertit. Necessari. Però incòmode. Res a veure amb l’organització, que va ser perfecte en tots els sentits, sinó amb l’estat enrarit de la gent. I pel que fa a les pel·lícules escollides, crec que passa una mica el mateix. Han sigut estranyes. Tristes. No recordo festivals passats amb tantes pel·lícules tristes. Potser és que vaig decidir no anar-hi. Ara mateix no ho sé. L’únic que sé és que Tunguska Butterfly no va ser la pel·lícula divertida de la jornada.

La cinta parla d’una noia amb habilitats sobrehumanes  interpretada per Asami          ( Premi honorífic del fetival d’enguany ) que intenta sobreviure com pot. Tot fent coses d’autosupervivència, coneix una nena amb una mare d’una negligència indignant que curiosament té relacions poc adequades amb gent perillosa. Les tres línies necessàries per indicar acció, escenes trepidants i cosses a la cara molt fortes. Doncs sí, però no ben bé. Podríem parlar d’una barreja entre el costumisme de Koreeda i les anades d’olla de Takashi Miike. Però tampoc és ben bé això. És una pel·lícula emotiva i alhora fosca, amb escenes de lluita dignes de Jackie Chan però gravades com els Power Rangers. Ostres, la veritat és que m’ho va posar difícil. Estèticament funcionava fins que el director de fotografia va decidir posar-se a ballar un tango amb la càmera mentre la protagonista trenca cames i braços. Una banda sonora excessivament genèrica, com de Gladiator o Braveheart o qualsevol altra pel·lícula que parli del camí de l’heroi. No ho sé, sincerament. Em va agradar molt i alhora em vaig avorrir. Un paral·lelisme dicotòmic perfecte per descriure aquest any de merda. Sí, crec que ho podem deixar aquí. Suficient.