La saga de pel·lícules d’Ip Man protagonitzades per en Donnie Yen arriba al seu desenllaç amb Ip Man 4, un film elaborat amb el mateix motlle de les entregues que la precedeixen i que suposa un tancament rodó pel coneixement d’aquest mestre d’arts marcials.

En aquesta quarta entrega, acompanyem un Ip Man madur i preocupat per la formació del seu fill, que es mostra rebel per la pèrdua de la figura materna i l’aparent negativa del seu pare a ensenyar-lo a lluitar. L’esperança d’oferir-li una bona formació als Estats Units, on Ip Man viatja convidat pel seu deixeble Bruce Lee, impulsa les accions del mestre durant els primers compassos del film.

La cura en els aspectes tècnics ens permet gaudir d’un film d’execució perfecta, amb plans ben treballats i preciosistes i coreografies molt elaborades. El racisme, el bullying o el menysteniment de la seva cultura són alguns dels impediments amb què es troba el col·lectiu xinès durant tota la pel·licula. Les arts marcials es converteixen un cop més -i ja és la quarta- en una eina necessària per lluitar contra les injustícies, una resposta a l’agressió i no l’inici de la violència.

La rivalitat entre el karate i el Wing Chun és un altre dels punts forts de la pel·lícula, no tant per la confrontació d’estils, que també, sinó per la importància de reivindicar tot allò que ens representa. Davant la defensa nord-americana del karate com la millor opció es troba la reivindicació del Wing Chun d’Ip Man no com la millor opció, sinó com la seva: la que coneix i l’acompanya sempre.

Com diu el proverbi xinès: “quan arribis a la última pàgina, tanca el llibre”. Tot el que és bo, tard o d’hora s’acaba.