Títol: Entre maestros
Director: Pablo Uson
Any: 2013

 

Tot comença quan un professor de mates i física, cansat de no poder desenvolupar  el potencial dels seus alumnes i el seu propi a causa a les limitacions decideix escriure un llibre de com serien les seves classes ideals. Aquest llibre arriba en mans del director de la pel·lícula i entre tots decideixen fer un experiment: buscar una classe de ciències ideal.

Ens trobem davant d’un professor (Carlos González) amb una amplia experiència docent, ja que fa 24 anys que dóna classes a un institut. La productora selecciona 11 alumnes que no es coneixien prèviament i on l’únic en comú és la desmotivació i les males notes. L’experiment consisteix a fer millorar la seva motivació i l’interès per la ciència en 12 dies.

 

A la pel·lícula podem veure com fa les classes. El professor escull temes pròxims pels alumnes, els fa participar mitjançant preguntes,  jocs o experiments, els porta objectes… El que es pretén és trencar amb el concepte de les classes tradicionals de fer apunts i aprendre un temari concret. Mentre es veuen les diferents reaccions dels alumnes i les reflexions del professor. També ens explica quins són els seus objectius, els seus dubtes i preocupacions.

Per altra banda, anem veient que les reaccions dels alumnes són molt variades.  L’atenció de la pel·lícula se centra en un alumne en concret, el que podríem etiquetar de “rebel”, en Pol. Contínuament vol cridar l’atenció, es mostra desinteressat i pessimista en totes les activitats i, en algun moment, agressiu. El professor en lloc de castigar-lo, intenta redirigir la seva conducta de manera que acabi disfrutant de l’aprenentatge i es desperti la seva curiositat científica.

A part de veure com cada alumne és únic i la seva forma de pensar i actuar igualment, també es pot veure com les seves opinions sobre la ciència evolucionen al llarg de la pel·lícula. I el que trobo més important: com el seu interès i motivació creix d’una manera espectacular.

Unes classes en què els alumnes no són els únics que aprenen, unes classes on el professor no té totes les respostes, una classe on les cadires poden anar canviant de posició segons el dia i l’activitat que es faci. Unes classes plenes de sentiments i opinions que serveixen d’eix motivador. En definitiva, un espai on les ciències no són una assignatura difícil només pensada pels científics, sinó una part del nostre dia a dia.

Però realment seria possible aplicar aquest sistema a tota la secundaria? Quin institut té classes amb solament 11 alumnes? Quin institut no ha de seguir un temari fixat? En quin institut hi ha tanta llibertat?

Potser podríem pensar que aquesta situació ideal és simplement això, una situació idíl·lica que mai podrà ser realitat. La ciència (física, química, biologia, geologia…) no és exclusiva de les classes de ciències o dels científics. Quan pujem a un cotxe, quan cuinem, quan mirem per la finestra… constantment estem fent ciència i estem fent servir ciència, per aquest motiu és molt important entendre-la i despertar la nostra curiositat seguir descobrint-la. Saber diferenciar entre allò que és ciència allò que no ho és (pseudociència), poder ser crítics amb la informació que llegim o sentim de les noticies, poder entendre el món que ens envolta…

Centrant-nos en la pel·lícula, cal ser conscients que es tracta d’una pel·lícula documental, i que, per tant, no ens trobem en un fil conductor on el misteri i la intriga ens captivaran com podria passar en una pel·lícula d’aventura, sinó que la nostra atenció es veurà captada per l’evolució dels alumnes i les seves reaccions. Com ensenyar la ciència de manera que es mostri pròxima i motivadora és el gran repte que afronten totes els professors de ciències de secundària!!!

Ja que i som, em pregunto quin tipus d’avaluació aplicaria aquest professor (exàmens, dossiers, exercicis, maquetes…) i quins serien els resultats dels alumnes per poder saber si aquest sistema de fer classe els ha servit per adquirir un aprenentatge significatiu o no.  En la pel·lícula el docent dóna molta importància a què els alumnes puguin expressar la seva opinió sobre la vida, sobre el que els passa i el que senten. Em faltaria que aquesta llibertat d’opinió es traslladés a la ciència. Què opinen sobre la ciència els alumnes? Quina és la seva visió? Què els interessaria saber sobre el món científic? Crec que deixar-los triar que els crida l’atenció o que volen saber sobre la ciència pot generar una gran motivació a la vegada que fer-los raonar sobre com veuen la ciència els podria servir per veure-la més pròxima i per tant no com una cosa inaccessible que és complicada d’estudiar.

Aquestes serien les petites puntualitzacions que em faltarien perquè fos la meva classe de ciències perfecta. I a vosaltres què us sembla?

 

AnteriorLa novena edició del festival Protesta ja és aquí
SegüentL’Alternativa escalfa motors.
Avatar photo
Sóc biòloga ambiental, m'apassionen els animals i la natura. Qualsevol llibre o pel·lícula en què aparegui algun animaló és una bona opció per submergir-m'hi. M'agraden les històries amb un rerefons d'aventura i acció, però sobretot que tinguin un final feliç.