El passat dia 6 de juliol de 2020, no només el món de les bandes sonores sinó el món de la música en general estava de dol per la mort d’Ennio Morricone als 91 anys. Vulgui o no la casualitat, per la revista d’aquest any de L’Escriba he escrit un article sobre John Williams, a partir del tancament de la saga de Star Wars després de 40 anys en què han transcorregut les 9 pel·lícules de la Saga Skywalker, totes musicades pel mestre nord-americà. I si Williams és el darrer gran bastió del cinema nord-americà dels últims 30 anys, Morricone ho és del cinema europeu dels darrers 50. I això no ha passat desapercebut pels Premis Princesa d’Astúries de les Arts, que aquest juny va anunciar el guardó als dos mestres, premi que havien de rebre aquest octubre. Tot plegat m’empeny, òbviament, a redactar unes paraules sobre Ennio Morricone.

Potser no tothom sap qui és, però Morricone és l’autor de la música més popularment referenciada del gènere western per representar un duel tens. No sé de ningú que no conegui aquesta famosíssima tonada de El Bueno, El Feo y El Malo (1966) de Sergio Leone (el més gran geni del gènere junt amb John Ford), amb qui va formar un duet absolutament guanyador amb l’anomenada Trilogia del Dòlar i altres films.

https://www.youtube.com/watch?v=h1PfrmCGFnk

Mentiria si digués que soc un gran coneixedor de l’Obra d’Ennio Morricone. I no per falta d’interès, sino per la seva extrema polivalència i productivitat: més de 400 bandes sonores per a cinema i televisió fan que sigui molt complicat ser conscient de tot el que Morricone ha significat. Morricone és la música de l’spaghetti western, és la música de La Misión (1986) de Roland Joffé (amb la seva “Gabriel’s Oboe” considerada una de les peces musicals més meravellosament composades del segle XX), i és la música de Cinema Paradiso (1988) de Giuseppe Tornattore. Però a la que excaves en la seva filmografia, t’adones que era un apassionat total de la narrativa cinematogràfica i la innovació musical i que va participar en projectes de tot tipus, des de grans obres actualment de culte a pel·lícules que avui dia serien “indignes” d’un compositor de categoria. Va posar la seva música al servei de grans films de Bernardo Bertolucci i de Pier Paolo Passolini, però també va apostar fortament pel cinema de terror giallo de Dario Argento i fins i tot pel cinema eròtic (la música per a Maddalena (1971) és absolutament deliciosa). I és clar, l’spaghetti western.

Sense sortir mai de la seva Roma natal i sense aprendre mai cap idioma que no fos l’italià, va treballar per tot el món, fins i tot al Hollywood que va arribar a odiar i del qual va allunyar-se: a part de la ja citada La Misión, va treballar amb Pedro Almodóvar a ¡Átame! (1989), amb Brian de Palma a Los Intocables de Elliot Ness (1987), i va escriure la memorable partitura de La Cosa de John Carpenter (1982). Només Quentin Tarantino (sent oficialment un pesat) va aconseguir que tornés a “la meca del cinema” per fer la banda sonora de Los Odiosos Ocho (2015), banda sonora que li va suposar l’únic i irònic premi Oscar a millor banda sonora i que li va arribar després d’atorgar-li uns anys enrere l’Oscar Honorífic per la seva carrera. Però tot això són dades. Què tenia realment d’especial Morricone perquè fins i tot un gran de la música de cinema com és Hans Zimmer l’idolatri com “el més gran”?

En una frase, es podria dir que no es pot entendre el cinema europeu sense Ennio Morricone. La seva forma d’entendre el cinema i d’entendre la música era única. A la seva obra percebem l’estil devot del melodisme tan propi del romanticisme italià, però al mateix temps la gosadia de la innovació sonora buscant simfonisme en textures poc donades a allò, ajudant la narrativa musical com ningú en quasi tots els gèneres cinematogràfics possibles. Només cal sentir la música de El Bueno, El Feo y el Malo per adonar-te que fuig totalment de la música del western americà, però mantenint la mateixa potència. O La Misión, en què la instrumentació clàssica es fusiona amb les arrels tribals d’arrel andina que, ajudat dels motius litúrgics, la converteixen en una música espiritual, ja no dins del film, sinó amb entitat pròpia, que desperta sentiments tant narratius respecte la pel·lícula com narratius dins nostre.

Morricone va anunciar la seva retirada l’any passat, amb 90 anys, mentre John Williams segueix en actiu encara ara amb 88. Williams és l’últim gran mestre, però sens dubte, Morricone ha estat el penúltim. Se n’ha anat el geni, però ens queda el seu llegat musical, que abasta molt més que el món cinematogràfic: 15 concerts per a piano, 30 peces simfòniques, i fins i tot una òpera (Partenope) i una missa per a l’actual Papa, el Papa Francesc I.

AnteriorLa Biblioteca a la fresca
SegüentAquest divendres al cine…
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.