Diuen que la família no es tria i a mi és una sentència que mai m’ha acabat d’agradar; no em sembla certa del tot, perquè hi ha una persona que sí que escollim, l’únic membre de la nostra família que haurem triat mai: la nostra parella (sí és que la tenim). I és a partir d’aquí que si la família creix llavors tot el que vingui ja està en mans de l’atzar. Jo tenia molt clar tot i això, i ho continuo defensant, però quan em va caure la nova novel·la d’Alba Dalmau a les mans, Si una família (Angle, 2025), se’m va obrir la ment: vaig aprendre que la família, tant la que ve donada com la que triem, es construeix a partir d’una voluntat circumstancial que neix de dintre i que s’acaba convertint en amor incondicional.
La protagonista d’aquesta història és la Paloma, una auxiliar de vol que té una vida més o menys tranquil·la després d’anys de dubtes si incerteses existencials: viu a casa del seu oncle en un poble, té una feina que li agrada, els seus pares viuen a Mèxic i de tant en tant esvaeix la ment pintant i dibuixant. Un bon dia, es retroba amb l’Aída, una companya de l’institut amb qui mai van ser amigues, i en aquest precís moment la seva vida farà un tomb. Juntes comencen un nou dia a dia com a companyes de casa fins a convertir-se en millors amigues i imprescindibles l’una per l’altra.
Però la vida de la Paloma encara farà un gir més inesperat quan, sense buscar-ho, es queda embarassada d’una relació fugaç. Malgrat que sap que no serà fàcil, decideix tirar endavant l’embaràs i a poc a poc comença a acostumar-se a la idea de ser mare amb el suport de l’Aída. En aquest procés coneixerà la Simona, una anciana amb cert caràcter que ratlla els noranta i que serà molt important en el seu esdevenir. Gran part de la història, doncs, es desenvolupa a la residència d’avis on viu la Simona i on passen les meves escenes preferides. Al llarg de les trobades de la Paloma amb la Simona, que clarament pateix episodis de demència, coneixerem una mica més aquesta senyora que sembla que tingui molt a dir-nos i també per fer-nos sentir. A partir de flashbacks i fotografies, Alba Dalmau ens traslladarà en un context històric de començaments del segle XX que al principi no acabes d’encaixar però que llegeixes amb atenció perquè saps que serà important. Vet aquí la màgia d’explicar-nos qui vam ser i d’on venim a través de trossets de vida i pinzellades d’aquells que van sofrir els embats de la història.
L’autora ens regala escenes que ens faran patir i d’altres que ens trauran alguna rialla enmig d’un caos vital farcit de preguntes sobre la pròpia existència i les relacions que ens fan ser qui som: fer-se gran, la soledat i la desesperança que això comporta, els secrets, la mort, la necessitat de sentir-nos acompanyats, la supervivència. I també la vida. La Simona i el petit Roc, la vellesa i la infantesa, l’inici i la fi. Dos pols oposats que en realitat són les cares d’una mateixa moneda, tan llunyans però tan estranyament propers. Res que em faci més feliç com a lectora: ajuntar una àvia i un infant, les primeres i les últimes vegades com a explosió de saber i innocència.
Francament, poc m’imaginava que la història em portaria per aquí. Tot i que a la presentació l’escriptora ja ens va advertir que la maternitat no era el plat principal de la trama, tampoc em podia fer una idea de com ho enfocaria. I sí, certament Si una família és molt més que tot això. Va més enllà de les alegries, els dubtes i les contradiccions de convertir-se en mare, sense adonar-te’n et trobes immersa en una història sobre vincles que es forgen fora del que entenem com a institució familiar convencional. Va sobre el que el nostre cor entén com a llar i caliu, lluny de la sang i els gens. I uf, m’ha encantat, m’ha emocionat i m’ha fet plorar. No ho diria si no cregués que és important, perquè jo no ploro mai amb els llibres i que ho hagi fet és excepcional i, per tant, un incentiu més perquè us hi llanceu de cap.
I suposo que si ho feu em donareu la raó, perquè Alba Dalmau explica de manera senzilla i clarivident allò que sembla impossible: les relaciones humanes, que, al cap i a la fi, no són res més que la relació amb nosaltres mateixos. Un dels grans temes de la literatura universal. I ho fa sense perdre ni un bri de versemblança i profunditat. Per això és única i extraordinària. Per això quan arribes a l’última pàgina tens la certesa que, definitivament, sí, la família es tria i en aquest escollir hi ha implícit tot un cor desbocat d’amor i incondicionalitat.
