Vaig començar la trilogia d’Illumbe sense saber que era una trilogia. El primer volum, El mentiroso em va semblar un thriller frenètic que em va mantenir enganxada des de la primera pàgina i que em va deixar amb ganes de més. La veritat és que vaig agafar el segon volum pensant que la història continuaria d’alguna manera, però em va sorprendre veure que no calia haver llegit el primer de la trilogia per poder gaudir de l’acció, ja que ens trobarem amb un mateix espai, però nous personatges. Tot i això, sí que hi trobem algunes picades d’ullet al llibre anterior que us faran somriure si heu llegit el primer volum.
El protagonista, en aquesta ocasió, és en Diego León, un famós cantant marcat per la desaparició de la seva nòvia, Lorea Vallejo, quan era un adolescent. Aquest fet, el porta a abandonar Illumbe, on no tornarà fins vint anys després per enterrar el seu amic i company de banda, en Bert. Però tot apunta que la mort d’en Bert no ha estat accidental… És casualitat que hagi mort mentre investigava la desaparició de la noia? En Diego i els seus excompanys de banda, en Javi i la Nura, intentaran treure l’entrellat de tot plegat. Com en tota novel·la policíaca, pel camí, anirem sospitant d’un bon grapat de personatges i, com és habitual, ningú està lliure de culpa; tothom amaga alguna cosa.
Em va fer espetegar la llengua que el protagonista d’aquesta història, com a El mentiroso, tingués amnèsia. “Altre cop el mateix recurs narratiu?”, “un altre cop un personatge anodí que es veu empès a investigar un crim?”, vaig pensar fastiguejada. Però per curiositat vaig seguir llegint i he de dir que, obviant aquestes semblances, estem davant d’una molt bona història. Tot i que en aquesta ocasió no m’he deixat enganyar per l’autor i he tingut sempre al radar el culpable, he gaudit, fins i tot encara més que amb la primera història d’aquesta trilogia.
El que més m’ha agradat d’aquest segon assalt ha estat l’arrencada. Estem davant d’un inici d’infart que empeny qualsevol lector a voler esbrinar què carai ha passat tant sí com no. També he gaudit d’aquesta novel·la coral amb molts personatges, ja que no saps gaire de qui et pots refiar i això afegeix tensió a la trama. Per descomptat, Mikel Santiago sap mantenir un bon ritme narratiu mitjançant capítols curts, un llenguatge planer i una sèrie de girs de guió d’aquells que fan mossegar les ungles. No esperava menys.
Definitivament, és hora de llegir la tercera entrega.
Agradarà a…
Als amants dels thrillers. Intriga i tensió des del minut zero.
No agradarà a…
Qui no tingui prou paciència. Cal llegir les seves 640 pàgines per encaixar totes les peces del trencaclosques.
