Timothy John Winton és un escriptor australià, autor de novel·les, llibres infantils, llibres de no ficció i contes. L’any 1997 va ser nomenat tresor viu pel National Trust of Australia. Al llarg de la seva trajectòria ha guanyat quatre vegades el premi literari Miles Franklin, instaurat en honor de l’escriptora i feminista australiana Stella Maria Sarah Miles Franklin (1879-1954). Així, doncs, tal com es pot llegir a les bases del premi Miles Franklin, segueix fil per randa la més genuïna tradició australiana de fer bona literatura.
Però permeteu-me que primer parli de la bona narrativa que ens arriba d’aquelles inhòspites terres australs. Vaig entrar en contacte per primera vegada amb les seves lletres quan em va caure a les mans Despertar a l’infern, un tros de novel·la escrita per un escriptor ja finat de nom Kenneth Cook, de la qual en vaig fer una ressenya. Recordo com si fos ara que la història que s’hi narrava es va deixar devorar molt ràpidament. Tenia diversos enfocaments possibles i un rerefons força trist i melangiós. Per una banda, era tremendament divertida (fins a extrems quasi hilarants) però, per l’altra, desprenia un aire força agredolç i cru, perquè el seu protagonista, fruit d’un cúmul de males decisions preses innecessàriament, es veia avocat a caure en un autèntic forat negre vital sense fons ni esperança. A Despertar a l’infern, la natura i les extenses i isolades planícies que ocupen gran part d’aquell vast continent prenien un protagonisme rellevant. Cook hi descriu com ningú l’anomenat Outback australià, el qual compon la regió continental més remota i semiàrida que s’estén fora de les zones urbanes importants, i el fort impacte que exerceix en l’ànima, caràcter i manera tan particular de fer de la gent que l’habita.
Dit això, centrem-nos ara en En la foscor de l’hivern. Winton ens hi parla de sensacions tan fal·libles de la condició humana com son la solitud, el patiment i de la por a perdre éssers estimats. Una por a la qual, si no li posem fre, pot acabar tergiversant progressivament i sense remei la vida de les persones. Per tant, En la foscor de l’hivern és una narració curta que ens parla, com veureu, de la vida tranquil·la i aparentment idíl·lica d’un grup de veïns que ocupa tres cases completament perdudes al bell mig d’una vall anomenada “el sot”. Cadascun d’ells, a mesura que avança la història, hi desfila amb els seus propis somnis, pors internes, traumes i misèries quotidianes. Però tot se surt de mare quan apareix la criatura que ells creuen els sotja. Aquest és el veritable detonant que fa que tot al seu voltant comenci a trontollar vertiginosament i sense cap possibilitat d’aferrar-s’hi. Heu tingut alguna vegada aquella desagradable sensació que la terra sota els vostres peus comença a no semblar tan ferma com manen els cànons de les nostres vides (per sort) més normals? O quan sembla que us trobeu amenaçats no pas per res en concret sinó més aviat per alguna sensació o mal averany inexplicable? Doncs exactament això. La por irracional a allò desconegut, a allò que val més no parlar-ne per bé que podria convertir-se en un fet o amenaça real, potent i destructiva. Evitar o emmascarar la realitat per no afrontar-la de cara i justificar la misèria o fantasmes d’un mateix. En aquest sentit, jo hi he vist (o volgut veure) un cert paral·lelisme amb algunes de les pel·lícules de suspens de M. Night Shyamalan, un dels directors de cinema que millor explica l’impacte de les inquietuds més humanes.
Tornant a l’autor, Winton és considerat un dels novel·listes australians més llegits i reconeguts de la seva generació. Va créixer al suburbi de Karrinyup, al nord de Perth, fins que als 12 anys es va traslladar amb la seva família a la ciutat regional d’Albany. Viatger incansable, ha viscut a Itàlia, França, Irlanda i Grècia. Mentre estava a la Curtin University of Technology (Bentley, Perth), va escriure la seva primera novel·la, An Open Swimmer, guanyadora del premi literari Australian/Vogel l’any 1981. El seu segon llibre, Shallows (1984) va guanyar el premi Miles Franklin. Seguidament, va publicar Cloudstreet (1991), que va consolidar definitivament la seva carrera d’escriptor. És també destacable la seva intensa activitat com a defensor mediambiental i patró de la Societat Australiana de Conservació Marina, entre d’altres. En aquest àmbit, ha contribuït al debat i a donar a conèixer la problemàtica que hi ha darrere la cacera de balenes i taurons.
Resumint, Tim Winton continua escrivint a En la foscor de l’hivern, bona narrativa al més pur estil australià. Ens regala una crua reflexió sobre la por i, en certa manera, la seva manipulació contra els altres. Tot i així, no us equivoqueu: no es tracta pas d’una novel·la de por sinó sobre la por. Ben diferent una cosa de l’altra. I l’autor ens ho remarca amb un estil sense floritures, de forma directa. Ens parla d’una amenaça invisible que immobilitza i treu fora de si qui la pateix; d’un grup reduït de veïns d’una vall isolada atemorits per una criatura que aguaita des del bosc, que mai es deixa veure però se sent molt real i perillosa; d’un ambient completament opressiu que els portarà… Uix, ja explico massa. Llegiu-la si us agrada la narrativa descarnada; no us decebrà.
