“Una cançó, un cop apresa, triga molt a morir, a l’oest”, Kenneth Cook (Lakemba, Nova Gales del Sud, 1929-1987)
L’
Editorial Males Herbes, fundada l’any 2012 a Barcelona, és una editorial especialitzada en literatura no realista en llengua catalana que compta, entre els seus títols, amb Despertar a l’infern (Kenneth Cook, 1961). Es veu que aquest tal Kenneth Cook va ser tot un personatge, el típic australià inconformista, incombustible i de pura raça. Bàsicament reconegut periodista, guionista, presentador de televisió i escriptor, va exercir molts altres oficis i patí més d’un infortuni laboral al llarg de la seva vida. Es diu, fins i tot, que es va atrevir a provar de muntar una granja de papallones (ben bé encara ara no em puc imaginar com se li deuria ocórrer tan extravagant empresa) a la vora del riu Hawkesbury. Com va escriure, en aquell indret (ara que he llegit el llibre me’n puc fer una imatge força més clara), al pas del tren que recorria amb tristor la planúria fosca, un estol salvatge de dingos, guineus i cangurs deuria aixecar el cap encuriosits per les llums que projectava aquell estrany enginy per després, al cap d’uns minuts, tornar a fer la seva enmig de la foscor més absoluta. És clar, però, que aquell negoci, com tants d’altres que va emprendre, no va acabar mai d’alçar el vol i va fer ràpidament fallida. Segurament després, com els passava a la majoria de personatges de les obres que escrivia, sense cap idea clara de cap on volia redirigir les seves passes, prenia les seves poques pertinences, les entaforava dins d’una maleta vella de pell i tornava a posar-se en marxa sota aquell sol tan abrusador tan característic de l’“Outback”. Malgrat tot, el bo d’en Cook no va parar mai quiet fins que va morir, més que arruïnat (no m’estranya), l’any 1987.
El terme “Outback” designa popularment la regió continental més remota i semiàrida que s’estén fora de les zones urbanes importants d’Austràlia. Despertar a l’infern s’ambienta al bell mig d’aquelles terres indòmites on la gent més que viure intenta sobreviure. Quant a temàtica, el llibre ens relata les tribulacions del seu protagonista, un professor rural d’aire trist i resignat amb la vida que porta, de nom John Grant, que vol deixar per unes setmanes l’asfixia ambiental i la solitud que el mortifiquen durant tot el curs escolar per anar-se’n a Sidney a passar unes setmanes de vacances. Vaja, que el bo d’en Grant, amb qui de seguida congeniem per trobar-se en una situació vital tan “precària”, vol sigui com sigui canviar la calor sufocant del desert per la fredor de les aigües i aires de la costa. I per aconseguir-ho, pensa ell que ho té tot sota control: últim dia de classe, maletes preparades, itinerari i mitjans de transport més que programats i un bon xec amb la seva paga estatal sota el braç. Però l’”Outback”, és clar, té les seves pròpies regles, lleis i costums i no li posarà gens fàcil per poder veure acomplert el seu somni.
Despertar a l’infern és un TROS de novel∙la (en majúscules, com acostumo a emfatitzar les obres que m’ha agradat molt llegir) que es devora ràpid i que té, per mi, diverses aproximacions possibles i un rerefons força trist i melangiós. Per una banda, hi haurà qui la trobarà divertida, fins i tot còmica i hilarant diria jo. Per contra, d’altres la trobaran profundament crua, fruït d’un mal averany o cúmul de males situacions i decisions innecessàries que porten a qui les pren (en aquest cas el bo d’en Grant o és que potser el seu no és un personatge tan bo i noble com ens podem pensar al principi?) a caure en un pou sense fons ni esperança. I prou que en Grant es trobarà al llarg de tot el seu periple o descens a les mateixes portes de l’infern amb una sèrie de personatges extravagants i ben típics d’aquelles terres que l’ajudaran en la seva perdició. Per tal de transmetre totes aquestes sensacions i la transformació que pateix el personatge del “pobre” mestre, l’autor s’ajuda d’una prosa senzilla però tremendament efectiva i directa que, a més, ajuda a evocar algunes imatges molt poètiques i bucòliques com, per exemple, la del tren recorrent aquelles immenses planícies pràcticament deshabitades. Així, en un punt de la història, se’ns expressa el pensament del protagonista en aquests termes: “Les tristeses de la plana a la nit, pel motiu que fos, eren molt més evidents des de l’interior d’un tren en marxa”. De fet, la novel∙la ha estat qualificada com “la més aterridora història mai escrita sobre Austràlia”. Ah i un avís important pels qui decidiu llegir-la després de llegir aquestes línies: amants de la fauna salvatge salteu-vos bona part d’un dels capítols, en particular quan en Grant es veu acompanyat d’un grup de miners amb molta set d’alcohol i ganes de disbauxa i alguna cosa més.
En definitiva, us recomano llegir Despertar a l’infern. Veureu que es tracta d’una experiència més que gratificant per tractar-se d’un bonic cant a la vida. Una revelació tan senzilla però alhora molt autèntica i esperançada d’aquell dogma tan humà que sentencia que mai és massa tard per ningú. Cook, doncs, ens transmet de forma més que brillant una mena de lliçó vital que mostra com qualsevol pot entrar en una espiral d’esdeveniments que es van desencadenant sense aturador, un darrere l’altre, fins arribar a testar aquella aspror i mal gust a la boca que deixa la desesperació més absoluta, l’autodestrucció total de la vida i del món que un ha aconseguit construir-se o forjar, per insignificant i poc estimulant que sigui. Una obra que traspua decadència com el tren que recorre la plana ple d’homes i dones que canten, sense somnis ni camins traçats i, com diu Cook, “que creua la plana sota les estrelles deixant enrere les taques de llum groga emmarcades per les finestres de les granges”.
