A les acaballes dels 50, es publicava el primer treball d’una jove escriptora d’Estats Units. Es tractava d’un poema titulat “Folk song from the Montayna Province” ambientat en un país imaginari batejat amb el nom de ‘Orsinia’. L’autora en qüestió era Úrsula K. Le Guin (Berkeley, 21 d’octubre de 1929 – Portland, 22 de gener de 2018). Aleshores, és clar, no se sabia, però aquella noia de trenta anys passaria a convertir-se en el què sabem ara: una dels màxims exponents de la literatura de ciència-ficció i fantasia de tots els temps, al mateix nivell que altres autors de referència tals com Jules Verne, H. G. Wells, Isaac Asimov, Arthur C. Clarke, Frank Herbert i Philip K. Dick (ja em perdonareu si amb les presses me’n deixo cap d’altre d’important o que us agradi molt i molt). Però fixeu-vos aquí en un primer detall: tots aquests referents que llisto són homes. I és que, com a dona, els inicis de l’autora no van ser gens fàcils. Les seves biografies senyalen que, més aviat fastiguejada pel fet que les editorials li rebutgessin totes les seves primeres col·leccions de poemes que va presentar, va redirigir el seu focus d’atenció i d’interès cap a la ciència ficció en considerar que els seus escrits s’emmarcaven perfectament en aquest gènere literari. I la va clavar! Més mèrit, doncs, per ella ja que, com he dit, tradicionalment, la gran majoria d’autors del gènere eren homes (podríem afegir al llistat, molt abans que ella, a Mary Shelley, l’autora de Frankenstein o el Prometeu modern l’any 1818). Úrsula K. Le Guin, per contra, lluny d’acovardir-se, tenaç —no ho va deixar de ser-ho fins l’últim dels seus dies, segons les persones que la van tractar— es va erigir pel seus treballs i mèrits en una figura cada vegada més respectada i admirada entre els seus col·legues de professió. No en va, el seu llegat literari és palesament extens perquè, a part d’un gran nombre de novel·les de ficció, a l’autora se la coneix per conrear altres camps d’inspiració literària com, per exemple, la poesia, la literatura infantil i l’assaig, a més de traduir un nombre destacat d’obres d’altres autors. Curiosament, de ben petita, es coneix que es va interessar per la poesia i la biologia, però es va veure obligada a reorientar les seves aficions i l’elecció d’estudis per culpa de les seves dificultats amb les matemàtiques. Merda de mates… perquè, qui és el que no s’ha trobat en aquesta mateixa tessitura, oi?
Personalment vaig descobrir aquesta autora de jovenet, després d’aficionar-me a la seva sèrie de llibres dedicats al mon fictici de ‘Terramar’. Fou així que, gràcies a ella, vaig passar un bon grapat d’hores agradables de lectura apassionant en un arxipèlag d’illes amb dracs, mags i espectres, talismans i poders. Un món governat per la màgia i, sobretot, per les paraules. On cada cosa posseïa el seu nom veritable, el designat durant la Creació, i el coneixement del qual atorgava el domini sobre els elements i els animals. Amb la gent de ‘Terramar’, senzilla i tranquil·la que només buscaven aconseguir pau i la saviesa. Però ha estat al cap de força anys que m’he retrobat amb l’autora, en aquesta segona ocasió, amb un parell d’històries de caire més seriós o adult i de caire ‘filosòfic’ com son La mà esquerra de la foscor (1969) i Els desposseïts (1974). Ambdues traduïdes per la traductora i escriptora Blanca Busquets (us recomano llegir sobre com va ser per ella traduir l’obra d’Ursula K. Le Guin.
I de les dues, he escollit la segona per escriure aquestes línies. I és que Els desposseïts és exemplar, una obra de manual, sòlida que reflexa un dels grans temes universals de la literatura de ciència-ficció i fantasia: el de l’intent de millora del desenvolupament científic i socialen un mon utòpic. Però és que, a més, alhora que llegeixes l’autora, aprens i molt. El conjunt d’ensenyaments i de sabies referències que vas copsant al llarg de les pàgines del llibre és destacadíssim. En el meu cas no he parat d’apuntar-me-les i fer-ne tuits.
La trama, però, no és fàcil i l’estructura de l’obra tampoc perquè costa una mica de centrar-se en la història que ens narra, en el sentit que el relat va movent-se entre dos temps diferents, passat i present, que s’alternen al final en sincronia. El protagonista, un tal Shevek, a cavall entre dos mons totalment oposats, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal que permetrà fer un pas endavant molt gran per aquella societat que l’acabi posseint. Així, la seva teoria és cobejada, en una actitud vestida de falsa amabilitat i hospitalitat, per part d’un dels dos mons que apareixen a l’obra. Per una banda, trobem Anarres, el planeta d’origen del reputat teòric de la física, que és,en aparença, una societat lliure,sense govern ni jerarquies, on es busca el bé comú per sobre de l’individual mitjançant la implantació d’un sistema de treball comunitari per sorteig basat en la més estricta solidaritat, però que irremeiablement s’estanca per murs invisibles que escapcen l’individu i els seus anhels o aspiracions. En aquest punt,el savi, deixant enrere la seva família, decideix emprendre un viatge arriscat fins al planeta Urras a la cerca d’una societat més dialogant en què l’individu pot promocionar, millorar el seu benestar i desenvolupar la seva pròpia llibertat enmig d’una societat idíl·lica i plena d’oportunitats. Urras se’ns presenta, doncs, com un món ric i ple de possibilitats, de diàlegscontinus i oberts on tothom és aparentment feliç. La novel·la és, en essència, una crítica social i política, intel·ligentment escrita, que es va destil·lant subtilment a través de l’estil únic d’una autora que va saber connectar com ningú amb conceptes com el feminisme, el pacifisme i la consciència pel medi ambient, però no de forma teòrica o de cara a la galeria sinó creient fermament en ells, des de la base i defensant-los aferrissadament. I és que de veritat Úrsula K. Le Guincreia en tots i cadascun d’aquests valors que fan de la humanitat un conjunt d’individus cada vegada millor. Valors i conceptes que en definitiva impregnen les obres d’aquest període creatiu de l’autora, i els sap transmetre als lectors ajudant-se d’uns personatges força perduts, que no saben d’entrada gaire a quin món pertanyen però que, poc a poc, en les seves pròpies experiències, a vegades tristes i perilloses, prenen consciència, aprenen la lliçó, picant pedra fins que aconsegueixen ocupar el veritable lloc que els hi pertoca. Pàgina rere pàgina hom pateix amb les vicissituds de Shevek en una lluita silenciosa però ferotge per alliberar-se d’ambdós mons quan comprèn que no son el què semblen. La crítica a l’home i a la societat on viu és mordaç i tampoc en surten ben parades la influència de l’opinió pública, la manipulació a l’ombra de les institucions polítiques, les organitzacions corporativistes i, fins i tot, els departaments universitaris i el món de la ciència. Una novel·la brillant i alliçonadora a parts iguals.
Per tot això, Els desposseïts s’ha convertit, amb el pas del temps, en un exemple del caire que van anar agafant l’obra de l’autora. I és que aquesta novel·la, com recalquen la majoria de crítiques, és reconeguda com un autèntic clàssic de la ciència-ficció. I per això, des de Raig Verd, l’editorial de casa nostra que va tenir la bona pensada de reeditar les seves obres més destacades en català, es senyala que el lector quan pren el llibre té davant seu “una novel·la imprescindible, d’una profunda crítica social i política, escrita amb l’habilitat i el detallisme del que només és capaç Le Guin”.
Menció a part per la gran influència que va tenir el conjunt de l’obra de l’autora en les generacions posteriors i el gran nombre de reconeixements que va rebre en vida. En particular, el conjunt de la seva obra va influir en el camp de la ficció especulativa i ha estat objecte d’una enorme atenció per part de la crítica literària. Entre els premis i reconeixements, destacar els seus vuit premis ‘Hugo’, sis ‘Nèbula’ i vint-i-dos ‘Locus’. A més, l’any 2003, es va convertir en la segona dona honrada com a Gran Mestra, distinció de gran valor atorgada per l’Associació d’Escriptors de Ciència Ficció i Fantasia d’Estats Units.
En definitiva, Úrsula K. Le Guin va ser una autora prolífica i multi-premiada que va publicar la seva primera obra el 1959 i que, a partir de llavors, va gaudir d’una carrera literària longeva que avarca prop de seixanta anys i més de vint novel·les i una centenar de relats curts. En el transcurs de la seva trajectòria, molts van ser els premis i reconeixements que se li van atorgar i es pot dir sense gens de patiment per equivocar-se que ha estat una de les autores més influents i respectades en el camp de la literatura de ciència-ficció i fantasia. Els desposseïts és una bona primera novel·la per poder descobrir el talent, ensenyaments i univers particular de Úrsula K. Le Guin. I és que l’obra, crítiques i reivindicacionsde l’autora són plenament vigents. Ningú com ella constata com de lletja, arrogant i egoista és la naturalesa humana moltes vegades. I així ho transmet, fins al punt de fer-nos sentir una mica despullats davant els demés, avergonyits —amb els colors a la cara—, des de planetes i galàxies imaginades a milions d’anys llum de la nostra.
