Per si no ho sabeu, Coney Island és una zona residencial situada al sud de Brooklyn que cada estiu es transforma en una destinació de descans i oci per a milers de novaiorquesos. Hi són més que emblemàtics els locals i la munió de turistes que deambulen com formiguers arreplegant-se vora la platja sobre l’Oceà Atlàntic, la Wonder Wheel (immortalitzada cinematogràficament per Woody Allen, entre d’altres) i el Luna Park, un parc d’atraccions amb la famosa muntanya russa Cyclone. En conjunt, els artistes de carrer, el Circus Sideshow i la Mermaid Parade li donen un ambient podríem dir-ne “excèntric” o d’autèntica diversió que s’allarga des de principis del mes de juny fins molt més enllà del 4 de juliol, dia de celebració del procés d’independència dels país. Enmig de tota la disbauxa que els visitants poden viure a Coney Island, per exemple, la companyia americana de fast food Nathan’s Famous hi és ben coneguda per promocionar any rere any el seu concurs de menjar els típics hot dogs, elaborats amb salsitxa de Frankfurt bullida acompanyada de salsa de tomàquet, mostassa i ceba.

Dit això, la història que se’ns narra a Els amants de Coney Island ocorre en aquest mateix centre turístic però fora de temporada, és a dir, sense el bullici ni batibull dels estiuejants i enmig d’una marcada solitud que se sent com una llosa feixuga sobre les esquenes dels seus dos protagonistes. I és justament aquest ambient trist i completament apagat el que la prosa d’O’Callaghan vol (i aconsegueix) transmetre’ns de forma més que brillant al llarg de la seva novel·la. La descripció que compon en un moment donat de la novel·la de la “roda meravella”, completament aturada al bell mig del famós parc d’atraccions clausurat, ens transmet al·legòricament tota la recança, aïllament, abandó i buidor que omple la història que s’hi narra.

Sobre el seu autor, Billy O’Callaghan (Cork, 1974), l’equip de l’Altra Editorial, comissionada de la publicació de la novel∙la, ens explica que és autor de tres col·leccions de relats: In Exile (2008), In Too Deep (2009) i The Things We Lose, The Things We Leave Behind (2013), aparegudes en diverses revistes arreu del món, com ara Los Angeles Review, London Magazine, New European Writing o The Bellevue Literary Review, i que li van valdre el premi Bord Gáis Energy Irish Book Award l’any 2013. A més de la novel·la Els amants de Coney Island, finalista del premi Royal Society of Literature’s Encore Award, O’Callaghan és autor d’una altra novel∙la titulada The Dead House (2017).

Aquí, l’escriptor irlandès relata com, des de fa vint-i-cinc anys, el mateix dia de cada mes, la Caitlin i en Michael s’escapen de la seva vida rutinària i obligacions domèstiques respectives per trobar-se a Coney Island i passar el dia junts. Són unes hores que viuen amb total complicitat i plenes de records i converses íntimes. Fins aquí podríem pensar que tot això està molt bé i que ambdós són completament feliços (els podríem arribar a envejar, oi?). Ara bé, on radica l’ensarronada de tot plegat? Doncs és que la cosa és més trista del que sembla, perquè un cop transcorregudes aquelles hores compartides, la Caitlin i en Michael agafen junts el metro per tornar a les seves vides reals on marit i muller els esperen. Per tant, ambdós, no deixen de ser uns simples i desventurats amants, com tants d’altres que ronsegen arreu entre anhels i desesperances en tristes habitacions d’hotel.

Malgrat haver-se d’empassar agrors, dubtes i culpabilitat, sensacions totes elles punyents que prenen cada cop més terreny a la felicitat que poden sentir momentàniament a mesura que s’acosta l’hora fatídica de la separació, aquelles poques hores plegats els permeten esbravar-se i curar les ferides i tragèdies que les seves vides arrosseguen. Així, mentre desgranem el relat d’aquell dia en concret que l’autor ens permet compartir amb ells, enmig d’una tempesta de vent i de neu que sembla tenir la suficient rauxa com perquè es pugui acabar el món, ens adonem que el problema sembla magnificar-se fins al punt de poder acabar una vegada per sempre amb tots aquells moments secrets que han viscut tan intensament. I és aquí, en aquest punt just, que la prosa d’O’Callaghan acaba brollant a dojo irradiant el seu grau màxim de bellesa, força, desig i malenconia. Tot alhora i ben vivament. Una novel·la que deixa ferides.

A tall de resum, els dos protagonistes d’Els amants de Coney Island són la Caitlin i Michael que, una vegada cada mes, s’escapen secretament dels seus matrimonis per trobar-se i agafar l’oxigen que necessiten per tornar a endinsar-se i mantenir-se a flotació enmig de les onades de la seva rutinària. Novel·la d’herois, herois però exigus i un punt miserables, de personatges normals, súper corrents i desvalguts (en certa manera hom pot arribar a sentir llàstima per ells), d’espais petits i claustrofòbics que els atrapa en les seves vides enormement ordinàries i fallides. Recordeu-vos també d’aquest nom: Billy O’Callaghan, el seu autor i a qui albiro un futur extraordinari en aquest art d’imaginar i escriure bones narracions literàries. I és que O’Callaghan omple pàgina rere pàgina de sentiments contraposats, pors, engany i adulteri, fins al punt que ens recordarà inevitablement a clàssics exquisits i demolidors de la magnitud de Madame Bovary i Anna Karenina, per citar-ne només alguns. En aquesta ocasió, podrem gaudir d’una història preciosa (però alhora molt trista) que inevitablement ens durà a reflexionar, de forma penetrant i sense floritures, sobre la nostra pròpia existència i banalitat, així com en el fet censurable de ser capaços de contemplar secretament la “roda meravellosa” un dimarts de cada mes durant la resta dels nostres dies.

 

Portada

Comparteix
Anterior“Magia robada”, Trudi Canavan
SegüentAquest divendres al cine…
Vigatà d’adopció però hilarienc (vaja, de Sant Hilari de Sacalm) de soca-arrel. Investigador de noves teràpies avançades contra les malalties cardiovasculars al Campus Can Ruti de Badalona, estimo també el bon cinema i la literatura. Vaja, un altre dels molts apassionats que corren pels patis de butaques, biblioteques o llibreries d’arreu. Entre hores també m’agrada passar el temps fent critiques (sempre constructives!) de molt del material què visiono i llegeixo, a més de fer divulgació científica de forma més que amateur. De moment, doncs, i que us pugui interessar, això és tot. Salut i llarga vida a tota les formes de cultura que es fan i es desfan!