Confesso que no vaig conèixer Leonora Carington fins que no vaig tenir aquest llibre editat per Extinció Edicions entre les mans. I quina sort descobrir aquesta escriptora i pintora! I quina sort descobrir aquesta editorial independent!

La introducció, part en què se’ns parla de la vida i l’obra de Carrington, m’ha emblat insuficient. I no us ho prengueu com quelcom negatiu, sinó tot el contrari: conté la dosi justa d’informació per aproximar-nos a l’autora i alhora voler saber-ne més. Si això no és començar una lectura amb bon peu, ja em direu vosaltres.

De la vida de Leonora Carrington, podem dir que era una senyoreta anglesa de bona família bastant rebel decidida a no posar-ho fàcil als seus pares. Quan va ser més gran, la van enviar a estudiar a Florència, on va descobrir la Galeria dels Ufizzi. Poc després, ja a Londres, va demanar als seus pares anar a una escola de pintura. Aquesta passió per la pintura la va portar a conèixer el surrealista Max Ernst, de qui es va enamorar i amb el qual va escapar-se. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va fugir de Paris en direcció a Madrid, però va acabar tancada en un psiquiàtric. Finalment va poder escapar de tot plegat i anar-se’n a Nova York, i d’allà a Mèxic. A Mèxic, d’on ja no es mouria, va continuar la seva carrera com a pintora i escriptora. Una vida fascinant, oi? I mira que m’he saltat coses…

Pel que fa a l’obra, el tema que ens ocupa, el llibre és un recull de contes de la pròpia autora escrits en diferents moments de la seva vida. Tot i que hi ha alguns contes que semblen mancats de sentit, la bellesa de les seves descripcions i l’onirisme que se’n desprèn fa que el lector gaudeixi del viatge, de l’estètica del relat, més que no pas d’allò que passa. El surrealisme envaeix els contes i ens ofereix paràgrafs del tot rocambolescos com aquest:

Vam passar per la galeria llarga i vam arribar a una sala ben il·luminada amb llums. Allà només hi havia salsitxes. Salsitxes en aquaris, salsitxes en gàbies, salsitxes penjades de les parets, salsitxes en vitrines sumptuoses. Salsitxes i més salsitxes!

Plens a vessar de natura, d’animals que parlen, alguns dels seus contes destaquen per la seva foscor. Podríem dir que freguen el terror i ens ofereixen imatges fosques i fantasmagòriques. La lectura obliga el lector a imaginar i a pintar, com si d’un quadre es tractés, tot allò que Carrington ens narra. 

Però no tot és estètica. L’autora plasma a través dels seus contes la seva personalitat transgressora. El meu conte preferit és aquell en què la protagonista es canvia per una hiena perquè no vol anar a la festa que li ha preparat la seva mare. I per si això fos poc també ens deixa perles com aquesta: L’art és una màgia que fon les hores, fins i tot els dies, els segons…

El conjunt és preciós, híbrid, rocambolesc, divertit, oníric, terrorífic, surrealista, fantàstic (en els dos sentits), màgic, salvatge… i podria seguir, però millor ho descobriu vosaltres mateixos.

Agradarà a…

Qui li agradin els relats i vulgui sortir de la seva zona de confort. Potser no és un llibre per a tothom.

No agradarà a…

A qui busqui contes amb sentit o amb una trama treballada. S’ha de fer volar la imaginació.

 

Anterior“Mata a tus ídolos”, Toni Garcia Ramon
SegüentCròniques pandèmiques: una estranya incursió al 68 SSIFF
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.