Diumenge, 20 de setembre de 2020

 

La puta ressaca. Son les nou del matí i en Marc ha marxat fa estona a buscar la seva acreditació. Tenia pel·lícula d’hora, pobret. Quin mal de cap més horrorós. No tenia l’estómac tan regirat des d’aquella vegada que vaig decidir menjar-me un maki que portava fora de la nevera més d’un dia. I al sol. En Marc va ser llest, ja s’ho veia a venir. Baixar una ampolla de Patxaran en una hora no podia ser una bona idea de cap de les maneres. Però què hi farem, és el que hi ha. El que va passar ahir ja és cosa de la memòria dels que seien a les taules del costat. Uns andalusos molt simpàtics, la veritat. Un d’ells jugava a Airsoft, la única manera de que uns nans amb barba puguin anar a la guerra sense prendre mal. Ens va fotre una turra sobre el pes de les armes, la potència de tret de cada model i els valors ètics de la humanitat i no sé quines pollades més que ens va deixar estesos. Fins i tot ens va ensenyar vídeos. Normal que aquella ampolla de licor casolà baixés tan ràpid.

No tinc forces ni per trobar-me malament, però ja ha passat mitja hora i a les onze tenim una roda de premsa amb en Johnny Depp i en Julian Temple. A cada un més bohemi. Em vesteixo tan de pressa com puc i me’n vaig a buscar un croissant i un cafè. L’esmorzar dels campions. El sol pica que dóna gust, sort que m’he descuidat el barret a l’habitació. Després d’haver menjat sembla que estic millor. Intento passar el mareig amb una cigarreta i me’n vaig cap al Kursaal.

Aquest any és tot més trist. La gent que va, passa per l’esquerra i la gent que ve, per la dreta. Sembla que per culpa del virus ens haguem convertit en cotxes sense pilot, amb un GPS apagat que fa pampallugues cada quan li rota. Una puta merda. Com la foto que va enviar en Marc perquè la posessin a l’acreditació. Hòstia puta, no sé ni com les noies de la recepció em poden mirar seriosament a la cara.

-Cagumdéu, quina foto més terrible!

-Perdona? -sembla que les noies de recepció no entenen el català. Tinc el cervell tan deshidratat que ja no sé ni com collons parlar. Els hi planto l’acreditació als nassos. Riuen. Fort. Fins que no els hi he dit, no s’havien ni fixat amb el meu cap de xampinyó radioactiu, digne del fill il·legítim d’un polític d’ultradretes. No recordo sentir-me tan lamentable quan portava aquell cap. I feia pena. Hagués estat bé que algú m’ho hagués dit. També hagués estat bé que en Marc m’hagués demanat una fotografia abans d’enviar aquella mala còpia de l’Ecce Homo perquè la portés penjada del coll una setmana. És com dir “mireu-me, quin desastre estava (i estic) fet”. Fill de la grandíssima puta. Si no fos perquè amb prou feines no em puc aguantar dret, l’estovaria.

No hi ha gaire cua a la sala de premsa, però a dins és ple. Si més no, les cadires bones, les de davant, on pots veure els famosos amb totes les seves arrugues i carències capil·lars. Que per molt que surtin a les pel·lícules i tota la pesca també es fan grans. Noto una mà que em toca l’esquena.

-Nen, dubto que pugui veure una pel·lícula millor durant tot el festival -en Marc ha fet la feina i ha anat a veure Crock of Gold abans de l’entrevista. Podrà fer preguntes i observacions i entendrà de què parla tothom. Un bon exemple de periodista com cal.

-Tio, tu estàs boig o què?

-Què et passa ara? -es fa el sorprès com si no fos conscient de la mala baba que va tenir quan va decidir enviar la foto del dimoni.

-Et pots fer una idea de la vergonya que he passat a recepció quan m’han donat l’acreditació amb aquesta jeta? -amb els anys m’he anat tornant cada vegada més exquisit respecte les meves pintes. No és que sigui una cosa voluntària però quan veig la cara que fotia fa anys em poso de mala lluna.

-Ets un puto exagerat.

Li planto l’acreditació a la cara i esclata a riure. Sí, era per tant.

De sobte, un senyor vestit amb l’uniforme de l’organització agafa un micròfon i diu coses en basc que no entenem, i que després té l’amabilitat de traduir al castellà. En resum, en Johnny Depp i en Julian Temple arriben tard. No m’esperava menys. Quaranta minuts tard. Però apareixen. Saluden i poca gent aplaudeix. Sembla que el virus també ha afectat al fanatisme, suposo que per por d’escampar-lo a cops de mà. Em quedo més tranquil. Amb la ressaca que tinc, només em feia falta que no es presentessin, encara que venint d’ells, potser hagués sigut una mostra de respecte infinita cap al nostre ofici. No ho sé, són gent rara de collons. Expliquen coses interessants però es queden atrapats a cada dues paraules que diuen. Sobretot en Johnny Depp, que és qui més parla. No he agafat l’aparell de traducció simultània i en alguns moments costa de seguir. Més que res perquè hi ha moments en què has d’esperar cinc minuts a que acabi la frase. Parla de Shane Macgowan i la seva amistat. Parla de Hunter S. Thompson i la seva amistat. Parla de Marlon Brando i la seva amistat. Parla de’n Keith Richards i la seva amistat. Se’l veu un tio de món, en Johnny. Simpàtic. Amigable. Amb qui hi aniries a fer unes canyes. De fet, d’això va el documental que ha produït. De fer canyes. Parla de la seva obsessió pel Chacolí. Li encanta veure com el serveixen. Tot un ritual indesxifrable i d’una mística pràcticament xamànica. Això ho dic jo, no ell. Ell no dona tants detalls. D’altra banda, en Julian Temple ha deixat de parlar. Se’n ha cansat. Li fan preguntes i deixa que en Johnny les respongui per ell. You’re doin’ well, Mr. Depp, keep on, keep on. Entre ells dos existeix la complicitat de dues persones que s’han vist vomitar i ho han gaudit. No existeix vincle més fort. Primer m’aguantes tu els cabells i després ho faré jo. És com un anell de compromís metafòric. Tu i jo, per sempre.

Johnny Depp imitant els cambrers que serveixen Chacolí.Quan acaba la roda de premsa, segueixo amb mal de cap. Encara que potser una mica menys. El cafè ha començat a fer l’efecte desitjat. El to de veu de’n Johnny Depp és agradable, pausat, tranquil. En certs moments letàrgic, fins i tot.

Tornem a la pensió Bretxa, un niu de rates decorat com si fos una fonda antiga, de vell, amb les parets empaperades, no pintades. Tot està potes enlaire. Els llits fets, sí, però en algun moment a en Marc se li ha acudit que escampar els seus calçotets per l’habitació seria bona idea. Com l’obès que amaga menjar, en Marc ho fa amb els seus calçotets. Suposo que deu tenir por de no tenir els ous recollits si se li acudeix sortir a la terrassa. N’ha deixat fins a la meva maleta, el molt porc. I dels ressuats. És ben bé que si no em trobés tant malament, l’estovaria. Més li val convidar-me a una cervesa. Potser si anivello el pH em torno a posar de bon humor.

La tarda passa ràpid, entre cerveses i calçotets perduts. Tenim una sessió a un quart de deu de la nit: Rizi/Days. Serà la meva pel·lícula d’obertura i tinc les expectatives molt altes, però entre una cosa i l’altra, m’he descuidat l’acreditació a la pensió. No podia fallar. Primer dia i novatada. La projecció és a l’Antic Berri, allà on Déu va perdre l’espardenya i no em dona temps a tornar. Dóna, amb accent diacrític. En Marc m’esbronca com bonament sap fer i jo les passo putes perquè els de l’organització em deixin passar. Al final els hi sap greu i m’imprimeixen una entrada. Ara sí. Ja som a la sala. Comença el xou. Juntament amb el títol, molt ben dibuixat sobre una pantalla en blanc, apareix una advertència: AQUESTA PEL·LÍCULA HA ESTAT INTENCIONALMENT NO SUBTITULADA. Evidentment, ja que no hi ha diàleg. Una merda petulant i pretensiosa de dimensions abismals. La pel·lícula va d’un senyor de Bangkok, el senyor u n’hi direm, que és a casa seva mirant com plou. Durant vuit minuts. No passa res més. El pobre home se sent sol i té mal a l’esquena i es va a fer una sessió d’acupuntura d’allò més precària. Encara que planteja una certa complexitat ja que a les agulles hi ha com uns paperets encesos. A sota hi posen uns cartrons per evitar que el senyor u es cremi, però serveixen de ben poc. Una seqüència grotesca. Més tard apareix en escena un noi jove, que també està sol. Li direm el noi dos. Perquè sí, si la pel·lícula no necessita donar explicacions, jo tampoc ho penso fer. El noi dos passa els dies a casa, rentant verdura per fer-se el dinar. L’escena dura uns vint minuts. O més. Ja he perdut el compte de la quantitat d’enciam que ha rentat. El clímax de la pel·lícula arriba quan el senyor u contacta amb el noi dos perquè li faci un massatge eròtic, que dura una mitja hora de pel·lícula. El noi dos sap fer bons massatges però poca cosa més. Com que el senyor u no té relació amb ningú més, decideix regalar-li una caixeta de música amb un tema típic d’una de les pel·lícules de’n Charles Chaplin, no em pregunteu quina. Això és per fer un homenatge al cinema mut, suposo, però no n’estic segur ja que la banda sonora de la pel·lícula son els cotxes que passen pel carrer. En fi, després d’haver follat sentimentalment i dutxar-se com si fossin tetraplègics, el noi dos fa sonar la caixeta de música. Durant uns quinze minuts. Hi ha gent que marxa de la sala. Normal. Si no fos per les normes de seguretat i perquè he d’esperar en Marc per tornar, jo també ho hagués fet. La pel·lícula segueix amb plans llarguíssims dels dos dormint, fumant i rentant més verdures i acaba amb el noi dos fent sonar la caixeta de música al carrer. Trepidant. Si no m’he adormit aquí, dubto que ho pugui fer enlloc. Crec que tot el que passi aquesta setmana serà fruit del insomni i el Patxaran. Verge santa, la que ens espera.