Ja havia creuat miradetes amb el llibre de Rosa Montero en més d’una ocasió i en més d’una llibreria. No em podeu dir que el títol no és suggeridor… Sembla un contrasentit, no? Per esbrinar el què de tot plegat, em vaig decidir a llegir-lo a l’avió, en un vol de 8 hores, on si trobes un nen petit que plora o un company de seient que ronca, mantenir-te en els teus cabals no és un perill com en el llibre de Montero, sinó una proesa. Vaig baixar de l’aparell tan boja com sempre, però amb el llibre acabat.
Per començar, diria que és un llibre difícil de classificar. És un assaig, una novel·la, un llibre autobiogràfic? Al llarg de 360 pàgines Montero ens mostra la relació entre creativitat i bogeria. Per fer-ho, recorre a la ciència, a la seva pròpia experiència i la d’altres creadors, i a la ficció. Així doncs, no és un assaig de manual sobre la qüestió, sinó que a més de dades científiques també hi trobem fets autobiogràfics i anècdotes i dades de la vida d’escriptors com Sylvia Plath, Stefan Zweig, Emily Dickinson, Franz Kafka, Proust, Dickinson, Woolf, Doris Lessing… S’hi toquen temes complexos com la identitat, la depressió, l’ús de les drogues, el suïcidi o la soledat, i com la literatura pot esdevenir un mitjà de salvació. Com ella diu, “Cuando se deja de escribir, ¿qué nos queda? La rutina. Movimientos mecánicos. Pensamientos huecos. No soporto la monotonía”.
No soc escriptora, però si canvio “escribir” per “leer”, aquesta frase podria haver sortit de la meva boca. Així doncs, tot i tractar un tema que a priori poc té a veure amb els que no som escriptors, crec que tothom s’hi pot sentir una mica identificat. Perquè potser això és el que ens vol dir Montero, que tots som diferents, però alhora iguals i que tots estem una mica bojos. Qui no s’ha sentit perdut, fora de lloc? Qui no ha pensat que el boig és ell? “Da igual lo majareta que parezcas: siempre habrá un puñado de individuos en el mundo que sienta, piensen y actúen como tú.”
Malgrat la seriositat i la profunditat del tema, un dels encerts d’aquest llibre és el to elegant, senzill i fins i tot humorístic amb què l’autora els desenvolupa. Montero és rigorosa, sap captar i mantenir l’atenció del lector en tot moment i, a més, la sentim propera. Sembla ben bé com estar fent un cafè amb una amiga.
Si us llanceu a la lectura d’aquest llibre, prepareu paper i bolígraf, perquè no podreu parar d’anotar frases precioses i dades interessants. També pot ser que, com jo, tingueu unes ganes irrefrenables de llegir Sylvia Plath i un bon reguitzell d’autors i autores. Un llibre que es gaudeix fins l’última pàgina.
