Quan ens acostumem a un personatge literari, cinematogràfic, teatral, etc. sovint oblidem que rere la seva ficció hi ha una persona real que l’ha creat. Aquesta reflexió me l’inspira la pel·lícula Saben aquell, un biopic sobre la vida de l’humorista Eugenio durant els primers anys de carrera. M’agraden les pel·lícules en què veiem la persona rere el personatge que ha format part de la nostra vida cultural. El que recordo de l’Eugenio és el talent que tenia explicant acudits. És una icona de la meva infància i de la de molts de la meva generació, i per tots els que van viure la generació televisiva dels anys vuitanta i noranta del segle XX. El que la pel·lícula t’explica és que darrere de l’èxit del personatge, la vida és dura per ell i ho és per tothom, en el seu cas per qui aconsegueix la fama. Gaudiu de la pel·lícula, però encara hi ha més a dir sobre les persones que hi ha rere el personatge que han creat. On és el límit de la ficció? Explicar la vida d’algú que ha estat símbol de la societat del seu temps és treure-li la màscara del personatge? O la persona, com diu l’etimologia llatina, també és una màscara? Així, doncs, què hi ha de real en tots i cadascú de nosaltres? Sempre estem actuant? La realitat és actuar? Podem intentar afirmar que la persona és com és realment i que socialment es crea una imatge o una figura quan fa vida pública i deixa l’autenticitat per a la vida privada. En el cas dels famosos hi ha els que venen la seva vida de manera que, amb tots els perills, fan de la seva persona el personatge, i els que intenten amagar la seva vida i són capaços de crear un personatge sense que esquitxi la seva persona. Per tant, podem separar personatge i persona? En uns casos és més difícil que en altres, però segons la vida que facin els pots acostar o allunyar més o menys. Tot això ens porta a parlar de la sinceritat com un requisit de la persona o inclús del personatge. Potser la sinceritat va molt lligada a la intimitat, allò del que tothom n’és autoconscient. Potser la persona és aquest jo de cadascú insubstituïble en la seva intimitat i sincer amb si mateix. Llavors hem de veure fins a quin punt hom es coneix a si mateix per separar la persona del personatge. Quant del personatge hi ha en la persona ens permet veure la intel·ligència creativa i el talent de la persona per fer viure el personatge. Obtenir el reconeixement del personatge no vol dir que la persona se senti reconeguda. És més: pot haver-hi un conflicte intern fortíssim. I seguint amb aquest raonament, quant del personatge fa que la persona se senti a gust, sobretot quan esdevé pública? Quan el personatge triomfa, encara és seu? Ens fem moltes preguntes perquè els límits entre la persona i el (seu) personatge no estan clars i pot ser un motiu de patiment i frustració per a la persona. Madame Bovary sóc jo, va dir Flaubert, potser imposant la persona que era ell al seu personatge literari, o al revés. Pessoa amb els seus heterònims va demostrar que la persona pot crear molts jos, molts autors i alhora personatges cadascú amb la seva personalitat; aquesta paraula és clau. Si la persona coneix la seva personalitat, pot inventar-ne d’altres. El risc de no saber quina persona sóc i quina és la meva personalitat poden dur el meu personatge a la bogeria, al descontrol del jo que no sap on connecta i on desconnecta el personatge que s’inventa. Si no tinc un jo conscient de mi mateix abans de crear el meu personatge, puc ser dut pel meu personatge a l’abisme de l’extinció d’aquest jo. És a dir, que puc dissoldre la meva identitat, i més en un món com el d’ara tan connectat per les xarxes socials i en general per Internet. En aquest món el nostre personatge pot tenir una dimensió immensa gràcies a les vies de comunicació d’avui, mentre que la persona que sóc pot quedar arraconada i desprotegida. La Xarxa, també en podem dir el Sistema, et pot deixar atrapat per la projecció excessiva del personatge que has creat. El cost psicològic pot ser excessiu per a la persona, vulnerable en la seva intimitat. El preu de la fama pot ser inassumible. Penso en un escriptor com J.D. Salinger, l’autor d’El vigilant en el camp de sègol, qui es va aïllar durant dècades: hi ha artistes que es retiren per conservar la persona, farts del personatge. Val la pena exposar al món públic el que ens defineix en el privat? Val la pena posar en risc la salut mental pel reconeixement del personatge per sobre de la persona? La qüestió és saber qui ets i saber què vols. No tothom cau en el precipici de l’autoengany; fins i tot crec que hi ha grans murris com Charles Chaplin que aprofiten el personatge (Charlot) per desfogar la seva astúcia bo i criticant episodis històrics com la industrialització a Temps moderns. Ens adonem que hi ha genis (que han fet personatges genials) dels quals és difícil fer-ne el biopic perquè rere el riure també hi ha un espai per al drama en les seves vides. Tota vida és dramàtica? Mireu-vos al vostre interior i pregunteu-vos-ho, però pregunteu-vos-ho abans de crear el personatge que us proposeu inventar per ser famosos a les xarxes socials o qualsevol altre mitjà comunicatiu com la ràdio o la televisió. Tot plegat ens porta a parlar de la felicitat de la persona abans i després de forjar el personatge. Mireu Saben aquell. Mireu Eugenio. Crec que és important saber si ets feliç amb la teva imatge pública i sobretot privada. Persona i personatge poden ser perfectament compatibles, sinó no tindríem molts dels grans artistes i les seves obres. Hi ha persones segures de si mateixes i totalment conscients del personatge que creen, potser perquè ho han volgut o potser perquè la vida els ha empès a ser-ho per guanyar-se la vida, però també n’hi ha de fràgils. I vull afirmar finalment que riure i plorar conviuen al nostre interior i ambdós sentiments van units en la persona encara que el personatge els pugui separar quan deixa de ser nostre per ser de tothom.
