Fins fa poc no m’he pogut posar amb la lectura d’aquest llibre editat per Roca Editorial que em va regalar per Nadal el meu amic invisible (fa molt de temps d’això. Ja ho sé…) N’he anat endarrerint la lectura perquè tenia ganes de llegir-lo amb temps, de degustar-lo, i no llegir-lo a corre-cuita. La referència que en tenia és que l’ha escrit Søren Sveistrup, el guionista de The Killing i El muñeco de nieve, i tot i que escriure un llibre i un guió són coses diferents, vaig tenir clar que m’agradaria. I així ha estat.Sinopsi
La Naia Thulin és una inspectora d’homicidis que té l’objectiu de sortir d’aquesta unitat per passar a la de delictes tencològics. Per la selva banda, en Mark Hess, és un agent de la Europol que treballa a l’Haya i a qui li han dona una cossa al cul i l’han enviat a la capital danesa com a càstig. Aquesta peculiar mal avinguda parella de policies serà l’encarregada d’investigar el brutal assassinat d’una dona que ha aparegut morta després d’haver estat torturada i a qui li falta una mà. A l’escena del crim, a més, hi han trobat un ninot fet de castanyes. El ninot i el cadàver només porten una pista: l’empremta dactilar de Kristine Hartung, la filla de la ministra danesa Rosa Hartung, i una nena de 12 anys que va desaparèixer un any abans de l’assassinat i el cadàver de la qual mai va aparèixer tot i la confessió d’un suposat assassí. Davnat d’això, en Hess está convençut que ambdós casos estan relacionats i per això investigarà el primer pel seu compte malgrat les advertències dels seus superiors i la reticència dels altres policíes a creure que el cas Hartung no ha estat ben resolt.
Al meu parer…
En primer lloc, la manera com Sveistrup tracta el clima i l’atmosfera insana i agoviant que envolta la novel·la és un element molt ben traballat. Es nota que l’escriptor és guionista i que sap que els detalls són importants a l’hora de construir una ficció. Per altra banda, es recrea amb els detalls escabrosos quan la trama ho requereix, de manera que sap trobar el moment precís. Tot i així, de vegades hi ha moltes descipcions inncessàries. És possible que l’autor estigui massa acostumat a poder mostrar molt amb només una imatge i que haver de fer-ho amb només les paraules li sigui difícil més difícil. Sempre he defensat que el cinema i la literatura tenen sintaxis diferents, de manera que allò que pot funcionar en l’un no té per què funcionar en l’altre.
Tot i que la narracció es presenta seguint un ordre cronològic i segint la major part del temps el mateixos personatges, el ritme de la narració és ràpid i el llibre es llegeix amb molta agilitat. A més de que l’autor sap com crear tensió, espectativa i mantenir l’atenció del lector fins al final, també hi ajuda el fet que els capítols siguien bastant curts.
Agradarà a…
Als fans de la novel·la negra. Se surt una mica del que sol ser habitual en els escriptors nòrdics. Us agradarà si heu gaudit amb llibres com La novia gitana, El cuarto mono, Alex…
No agradarà a…
Als que no us agrada la novel·la negra ni el misteri. Per altra banda, l’autor es recrea donant detalls escabrosos, de manera que potser no agrada a aquelles persones més sensibles, ja que hi ha amputacions i un bona dosi de violència.
