Estic embarassada. No vull tirar endavant. Amb aquesta notícia bomba ens endinsem a Dolça introducció al caos (Edicions del Periscopi) de la Marta Orriols, una novel·la intimista i senzilla, però terriblement emocional. M’ha fet qüestionar com en tres dies n’hi ha prou per obrir els ulls, tenir desitjos amagats, preocupar-se o desvincular-se d’allò establert.
La història gira entorn d’una parella jove. Fa dos anys que surten i conviuen de manera estable, però amb certa independència individual. Ella és fotoperiodista. Ell escriu guions humorístics per a sèries televisives. Un bon dia, tot trontolla en assabentar-se que ella, la Marta, està embarassada. No el vol tenir. Ho té molt clar. En Dani s’enfada, somnia, reflexiona, recorda… ell no té tan clara la decisió de tirar endavant aquest avortament.
Durant tres dies anirem coneixent la veu (i els pensaments) de tots dos, però a la vegada ens endinsarem en el seu passat per entendre el perquè de les seves decisions. La Marta, per exemple, recorda el paper de la seva mare, per a ella massa tendra, i critica que deixés la feina per criar les filles. Ella no vol repetir aquest patró. Somnia amb una feina a Berlín. Vol fugir de l’equilibri, dels estàndards, de “l’ara et toca” i viatjar, crear, volar, ser lliure i sempre jove. En canvi, en Dani creix sense pare, però la mare demana a un tiet que li ensenyi com és viure “en un ambient de masculinitat”. Ell vol donar la volta a aquest passat fent de bon pare i evitar que un altre nen senti aquell buit que ell va patir. Tot i així, en realitat, fins aquest positiu al test, ni tan sols s’havia plantejat aquest desig. Són tres dies –plens de silencis i clarobscurs– que més aviat semblen un compte enrere perquè ella visiti la clínica, el dimecres vinent, on interromprà voluntàriament l’embaràs.
Dolça introducció al caos és un viatge al passat suau, delicat i sense presses, per estar on estem. Tot i que a vegades necessites alguna cosa més: cert vertigen ens obliga els lectors a avançar i deixar enrere el patiment dels joves. Perquè sí: han descobert que la maternitat té llums i ombres. Som espectadors d’un present fresc, amb diàlegs i acció que fa que devorem les pàgines. A més, la manera de narrar de la Marta Orriols fa que la Marta o el Dani puguem ser nosaltres mateixos o qualsevol dels nostres amics.
“La sensació que dos anys després la vida ha deixat de ser aquell joc que van encetar junts. I tot d’una, en aquella argamassa, s’hi afegeix un element imprevist, un descuit, un gir a la trama principal que demostra la fragilitat dels períodes d’entreguerres”.
I és que planeja sobretot una idea al llarg de tota la novel·la. En Dani i la Marta s’estimen, molt. I no es volen perdre l’un a l’altre. Aquesta notícia, però, els farà replantejar-se què entén cadascú per l’amor, la maternitat o el futur en parella. Ella qüestiona la seva feina, que la fa viatjar sense horaris ni estabilitat; ell vol ser un bon pare i deixar enrere una feina mal pagada. Malgrat els dubtes i els desitjos de cadascú, el llibre tempteja el present i futur d’aquesta relació amorosa i les voltes de la roda de fira no cessen: qui guanyarà? Un amor sincer entre ells o un amor vers una idea de família futura?
La decisió està pressa al primer capítol, sí, però el lector viu, com ells, el vaivé d’altres possibles sortides. La maternitat –i com es viu– ja no és el que era, i amb aquesta novel·la, l’autora reclama la llibertat de poder decidir més que mai. I no és fins al darrer moment que confirmem quin és el camí, finalment, escollit pel Dani i la Marta.
Agradarà a…
Aquells que busquen històries reals i plenes d’intimitat.
No agradarà a…
Aquells que necessiten acció constant.
