Night in Paradise és una pel·lícula dramàtica sud-coreana escrita i dirigida per Park Hoon-jung i interpretada per Uhm Tae-goo, Jeon Yeo-been i Cha Seung-won, entre d’altres. Va tenir la seva estrena mundial el 3 de setembre de 2020 al 77è Festival Internacional de Cinema de Venècia, on es va exhibir fora de competició oficial, i es va incorporar a l’extensíssim catàleg de la plataforma digital Netflix a principis d’aquest mes d’abril.
La trama (no del tot original i difícil d’enllaçar al principi per l’intricat entramat d’organitzacions i corpuscles mafiosos) segueix Park Tae-goo (Uhm Tae‑goo), home clau en l’escalafó d’un poderós clan mafiós sud-coreà, quan rebutja una oferta per passar-se a la competència i veu com aquesta decisió acaba provocant un gir abrupte i sobtat en la seva vida i la de la seva família. Entre d’altres conseqüències, el “bo” de Tae-goo es veu obligat a refugiar-se uns dies en la remota illa de Jeju, on intentarà no fer-se veure massa durant uns dies mentre espera un últim trasllat a Vladivostok (Rússia) per salvar la vida. A l’illa, entra en escena l’altra gran protagonista del film, Kim Jae‑yeon (Jeon Yeo‑been), una jove amb una malaltia terminal i amb qui Tae-goo no teixeix una relació aparentment romàntica però sí un fort vincle mentre comparteixen confessions sobre les seves vides passades. Farcint tot això, explosions de violència coreogràfica (fins al límit que es poden catalogar de brutals) rodades amb tal mestratge que Park Hoon-jung, director de New World (2013) i guionista de Encontré al Diablo (Jee-woon Kim, 2010), demostra que en sap un munt.
Night in Paradise és una pel∙lícula totalment polièdrica. Som davant d’una història crepuscular, una mort anunciada i un goig visual (per destacar alguns dels molts afalacs que ha suscitat), amb personatges ben servits i trams lents però en constant evolució que desemboquen entremig d’altres fragments emocionalment aclaparadors i molt intensos. El conjunt, creieu-me, és notablement bo i rodó. En cap cas, però, no us deixeu enganyar. No es tracta tan sols d’una història de venjança, tot i que narra les brutals conseqüències que hom pateix quan es contradiuen les normes i jerarquies preestablertes (o simplement es va contra el poder) i, en el cas de Tae-goo, s’elimina tota una cúpula criminal. Com veureu, l’efecte acció-reacció que provoca és fulminant, desmesuradament salvatge fins al límit de destruir-ho tot al seu pas. Vaja, un total sense sentit que porta els dos protagonistes del relat a copsar com d’absolutament fràgil és la vida i que en determinades situacions límit t’aboca sense ni tan sols provar de trobar una escapatòria prou satisfactòria. I és que, a vegades, quan tot està perdut, només et queda l’opció d’apropar-te al buit i tirar pel dret. Quant a això, les seqüències dels banys turcs o, especialment, les que conformen el clímax final, ple de tensió, en són un fefaent i lloable testimoniatge (no us les perdeu!).
Pel que fa al repartiment, en conjunt l’equip protagonista funciona de forma més que convincent i les seves interpretacions són, al meu entendre, molt destacables. Des dels dolents de torn (esplèndid un cop més Park Ho-san), d’una inhumanitat i cruesa extrema (els aconsegueixes odiar literalment en poc més de 2 hores de metratge), fins els dos joves protagonistes que, en perdre-ho tot es troben en aquell punt on de la vida ja no et queda res per salvar, sobreviure o lluitar. Sense cap mirament perquè, sí o sí, senten que ho tenen tot perdut. Si n’hem de realçar un d’ells, el treball, desimboltura i maneres de fer davant l’ull de la càmera de Uhm Tae‑goo representen ben bé el llindar o llimbs de la quasi-perfecció. No, no, no us penseu pas que em passo de frenada. I és que la intensitat que sempre manté, fins i tot en la majoria de primeríssims plans a què es veu exposat i que desencaixarien el més adobat dels actors, captiva per la seva gran naturalitat i maduresa.
Ara bé, el film de Hoon-jung conté escenes extremadament violentes no aptes pels que no us agrada el patiment ni la sang gratuïtament servida. Farà las delícies de la miríada de fans àvids de cinema oriental al més pur i dur estil de Ciudad sin Ley (2017) i The Beast (2019). Però no és menys cert que, per a qui espera un film de ritme trepidant i acció sense treva, quedarà, en part, decebut. Acció i violència, per tant, servida a rauxes, en la mesura justa i en el moment precís, fet que innegablement denota tot l’encert d’un guió treballadíssim per part del mateix director. No obstant, també, com ja he avançat, en alguns moments el ritme narratiu davalla una mica i entra en diferents fases força lentes en què sembla que la història de Tae-goo i Jae-yeon no avança o res aporta. En definitiva, torno a avisar que Night in Paradise no serà del gust de tothom.
El que sí és una evidència (amb ben poques fissures) és que el cine sud-coreà arrasa en tots els gèneres (amor, terror, drama, acció i comèdia). Aquest és un fet contrastadíssim i innegable que s’explica, en bona part, per l’avenç tecnològic i l’explosió econòmica i suport a la cultura i els seus creadors que s’ha experimentat al país (un dels més avançats del món). Així, com s’ha declarat textualment en alguna ocasió: “L’aclaparadora victòria de Paràsits (de Bong Joon-ho) en la cerimònia de lliurament dels Premis Oscar l’any 2019 ha posat finalment la indústria sud-coreana a l’ull de propis i estranys arreu del món, i convida espectadors neòfits a paladejar algunes de les moltes delícies que ens ofereix el país asiàtic”. La llista de bons títols és immensa i literalment impossible de resumir ara i aquí (és clar que fer-ho tampoc és la meva intenció). Tan sols per citar-ne algunes de representatives, destacaria, per exemple, Memories of Murder (2003), The host (2006), The Chaser (2008), A Hard Day (2014), Train to Busan i El Extraño (2016) i Burning (2018). Si encara no coneixeu el cinema sud-coreà, és absolutament un diamant finament tallat o un bouquet que faríeu bé de començar a admirar o ensumar.
Resumint, Night in Paradise, un film que trobareu a Netflix entre molta altra boníssima filmografia sud-coreana, és un thriller sobre les fatals conseqüències de les pràctiques mafioses però amb un clar i molt punyent rerefons dramàtic afegit. Malgrat ser un film de temàtica negra, es desmarca amb tota claredat de les pel∙lícules de gàngsters. El seu director-guionista ens ve a dir que la violència sempre t’encalça i que, per més que t’amaguis, és impossible fugir-ne. En aquest sentit, però, cal remarcar que no es tracta d’un film d’acció vibrant a l’ús (tot el contrari!), sinó que és una història colpidora i intensa i amb gran càrrega emocional que ens deixa, en acabar, un bon pòsit però amb regust una mica aspre. Així, el seu director (Park Hoon-jung) ens transmet molt sòlidament que enmig de tant vessament de sang i explosions de violència també hi ha lloc per a la introspecció i la bellesa. No tot en aquest món vil i cruel està perdut indefectiblement. Demostrant molt de talent, Hoon-jung insereix algunes imatges de gran bellesa visual, frames quasi poètics (no us perdeu l’última escena amb Jae‑yeon enfront del mar) i molt ben acompanyats d’un saber desplaçar la càmera i d’una exquisida banda sonora. Ara bé, permeteu-me avisar que seu ritme lent a estones no serà del gust de tothom. A tot això, però, sens dubte, Night in Paradise representa un nou títol que allarga l’immens llistat de produccions d’extrema qualitat que no paren d’arribar-nos de l’atrevidíssima industria de cinema sud-coreana des de fa ben bé dues dècades. I acabo. La meva recomanació d’avui és, doncs, més que rotunda: copseu i gaudiu de tots els seus detalls, perquè Night in Paradise és senzillament fabulosa.
