Dels meus quatre anys de la carrera d’Història de l’Art a la Universitat de Girona recordo especialment i amb afecte les classes d’estètica que ens feia en Xavier Antich. Les recordo perquè eren d’allò més interessants i perquè vaig entendre que només per aquells aprenentatges tot el camí recorregut havia valgut la pena. Tot això és per dir-vos que llegint Dents de llet, de Lana Bastašić (Periscopi, 2022), he retornat a les parets de pedra de la Facultat de Lletres, al claustre i a la biblioteca, però, sobretot, a les classes d’estètica. Allà vaig aprendre algunes coses bàsiques sobre l’art i la seva filosofia, i també sobre les categories estètiques: la bellesa, la lletjor, el sublim… Però n’hi ha una, de categoria, que sempre em va provocar una emoció estranya: el sinistre. Em va costar de copsar, potser perquè em despertava una sensació de rebuig i angúnia que m’era difícil de pair. Nou anys després, sense esperar-m’ho i enmig de les pàgines d’un llibre, he pogut assaborir de nou el significat d’aquelles classes.
Els dotze contes que Lana Bastašić publica en aquest recull tenen en comú que estan protagonitzats per nens i nenes d’edats diverses que ens presenten un escenari que s’allunya del tot de la realitat de cotó fluix i infància idíl·lica amb la qual estem acostumats a tractar: fills orfes de pare, mares alcohòliques, sexisme, pares que es preocupen poc pels seus fills… En cada conte hi ha una aura del tot inquietant i fins i tot pertorbadora que et deixa amb un regust amarg i desconcertant. Són històries molt potents pel que fa a la narració, però també visualment. És increïble com, a partir d’un lèxic preciós i molt ben cuidat, l’autora és capaç de transmetre sensacions de fàstic i rebuig tan autèntiques. Els narradors, sempre infants, conten les històries des de diversos punts de vista: n’hi ha d’explicades en primera persona i d’altres en tercera i això fa que cada vegada et situïs en un lloc diferent. Fins i tot n’hi ha una en què utilitza la segona persona del singular, un recurs que a mi sempre m’ha encantat perquè em fa sentir del tot interpel·lada i integrada en el relat. Si n’he de destacar algun, us diria que m’he quedat clavada al sofà amb «Sang», «L’últim sopar» i «Cercles».
Suposo que amb aquestes pinzellades que us n’he fet podeu començar a intuir per què els contes de Bastašić m’han transportat a la categoria estètica del sinistre, la qual evoca tot allò que sigui misteriós i estrany i que genera una certa inquietud. La sinistralitat és un obstacle a la nostra comprensió, té a veure amb el bloqueig d’explicar i comprendre alguna cosa, a diferència de la bellesa o la lletjor, que plasmen imatges més explícites. Les coses sinistres són situacions que suggereixen perill o amenaça, que ens fan arrufar el nas, i això és el que podem trobar a Dents de llet: infants desemparats que actuen amb apatia i estranyesa; a més, sembla que alguns tampoc saben distingir entre el bé i el mal. En aquest sentit, crec que Bastašić no fa aparèixer perquè sí en Pinotxo o la Blancaneu en un algun conte. En el meu imaginari infantil —i no sé si també al vostre— aquests dos relats de Disney em transmetien neguit i angoixa. Sempre vaig preferir mirar altres pel·lícules. A Dents de llet us sentireu una mica com en Pinotxo en aquell parc d’atraccions tètric o com la Blancaneu que fuig esperitada per un bosc frondós i fosc.
Furgant els apunts de l’assignatura, llegeixo que Freud definia sinistre com una quotidianitat que ha deixat de ser familiar i propera, i aquest recull és ben bé això. En una altra línia, potser ja més filosòfica, també ho concep com a allò que havent d’estar ocult o oblidat de sobte es manifesta i genera un trauma. I, de fet, té tot el sentit del món aplicar-ho als contes de Bastašić perquè un cop els acabes, quan t’imagines el futur dels protagonistes, no pots evitar pensar que de grans seran persones traumatitzades i angoixades, marcades per records desagradables que havien guardat al subconscient.
Parlar d’aquest llibre és tan difícil com ser escriptor i provocar totes aquestes sensacions de rebuig i inquietud en tan poques pàgines. Per fer-ho una mica més visual, ara que ja m’heu llegit, potser ho entendreu una mica més si feu cerca de les fotografies de Guy Bourdin o de Bill Henson. Què us suggereixen? I l’Autoretrat a l’infern de Munch? Transmeten un cert neguit, oi? Doncs exactament això és el que provoquen aquestes històries. Per aquest motiu, us les recomano si sou una mica temeraris i us atreviu a caminar per terrenys pantanosos i incerts.
