Dissabte, 26 de setembre de 2020

Evidentment, estic escrivint aquestes línies des de casa. Imagineu-vos que vaig amb barnús i sabatilles i fumo en pipa, ben còmodament escarxofat en una butaca de color vermell. Com si fos el Rei fent el discurs de Nadal. No hi ha res com tornar a casa i molt més després d’aquest patiment. L’últim dia també plovia. Per suposat. El dia de clausura. No podia fer Sol, no. I més tenint en compte que ens vam haver de passar vuit hores ficats dins un bus on no es podia estirar les cames. Bé, en Marc si que podia perquè va agafar passadís. Ben llest, en Marc. Suposo que en algun moment trobarà oportú fer-vos pensar que em va proposar que canviéssim diverses vegades i que jo, descaradament, vaig dir que no. Serà mentida. L’únic que volia era el lloc final on amagar els seus calçotets. Creieu-me, de veritat. No podia deixar que això tornés amb ell a casa. No hagués estat bo. S’ha de protegir el territori. Mentalitat anglesa: borratxeres i destrucció de mobiliari urbà fora de casa, a les platges dels altres, però a casa tothom amb bigoti i corbata, que està ple d’ulls curiosos. Marc, de veritat, creu-me que ha estat per al teu bé. Almenys tornar amb un parell de calçotets nets a casa.  

Nomadland i Never Rarely Sometimes Always. I adéu. La crítica les havia posat pels núvols. A la primera, hi apareix Frances McDormand, la qual cosa ja és senyal de bona qualitat. Explica la història d’una dona que viu dins una furgoneta. I fa totes les coses que s’han de fer quan vius en una furgoneta. Ras i curt. Sublim. La segona, per si no n’hi havia hagut prou durant tota la setmana, parla d’una noia que vol avortar. La seva cosina l’ajuda a fer-ho. Més ras, més curt. Menys sublim. Vaig sortir amb el cor encongit, ressec com una pansa. La sessió de clausura. La depressió final.

No crec que res torni a ser el mateix a partir d’aquesta setmana. I molt menys, després d’aquest any. És difícil intentar predir el futur tal i com ho va fer Nostradamus, però el més segur és que l’any vinent hi tornem amb les mateixes ganes. Només esperem que les màscares s’hagin ventilat de l’alè de patxarans. 

Mentre segueixi plovent, seguirem informant.