Aquest és un article per matar dos pardals d’un tret. La intenció era que servís per a la secció de 8 mm (pels que hagin sentit mai el programa, no us el perdeu MAI a Ràdio Manlleu) i com a article.
Com que per fi hem recuperat un xic més de la nostra llibertat, ja podem ser als estudis, hem decidit tornat per la porta gran i parlar de cinema de pandèmies.
Aquells que em coneixeu sabeu que no soc un gran fan d’aquest gènere perquè els premisses sempre em semblen el mateix. No em mateu, però a mi Train to Busan, doncs ni fred ni calor. Però una que sí que em va agradar molt és The happening. Del director indi M. Night Shyamalan, The happening és una pel·lícula del 2008 que va aconseguir dividir públic i crítica gairebé al cent per cent. Jo soc de les que em va entusiasmar.
He d’admetre que soc una gran fan d’aquest director. He gaudit de gairebé tota la seva filmografia i tot i que The Happening no és la seva millor pel·lícula sí que recordo que en el seu moment em va impactar força el missatge. Mark Wahlberg i Zooey Deschanel es posen a la pell d’uns autèntics supervivents en una història dura i força cruel. En qüestió de minuts, les principals ciutats dels Estats Unit es produeixen un seguit de suïcidis macabres que ningú se sap explicar. Elliot Moore (Whalberg), un professor de ciències de Filadelfia emprendrà un viatge cap a Pensilvania amb la seva dona (Deschanel), el seu amic Julian (John Leguizamo) i la filla d’aquest últim. No obstant això, de seguida ens adonem que no estem segurs en lloc, ja que el que sigui que afecta la ment dels humans va més ràpid que les fugides.
El que a mi em sembla més interessant de la pel·lícula és que no només veiem els personatges com marxen i intenten eludir l’epidèmia sinó que hi ha una investigació científica pel mig que no deriva en cap vacuna ni en res que s’hagi creat en un laboratori. The happening (El incidente, en castellà) no pretén mostrar zombis ni virus creats en provetes i el confinament tampoc acaba de funcionar.
The happening ve just després de The Village (2004) i de The lady in the water (2006), dues pel·lícules que tampoc van acabar de convèncer del tot i que a mi també em van agradar. És possible que això em tregui objectivitat, però The happening reuneix allò que considero interessant en un guió: acció, descripció visual i gir narratiu. És cert que hi ha alguns plans força estranys, però la senzillesa de tot plegat per mi la fan un molt bon producte d’entreteniment.
Fixeu-vos si n’és de controvertit Shyamalan que ara s’ha erigit una altra polèmica amb una de les seves últimes pel·lícules. S’ha iniciat una petició per tal que Netflix despengi del seu catàleg la pel·lícula Split (Múltiple, 2016) per no representar correctament el trastorn de personalitat múltiple. Però bé, ja hem anat veient últimament que vivim en un món de contradiccions. I el cert és que no m’hauria de sorprendre, però la societat no deixa de meravellar-me amb incoherències. No sé si us hi heu fixat, però aquesta no ha estat la primera víctima de la societat, ni tampoc serà l’última. Fa unes setmanes ja vam veure el linxament contra Allò que el vent s’endugué per racista i finalment es va despenjar del catàleg d’HBO. Si us plau, fem el favor de ser crítics, de contextualitzar les històries i d’apreciar el cinema pel que és: un explicador d’històries. Evidentment hi ha cinema de mal gust, però hem d’entendre que la censura és molt perillosa i no la podem pas aplicar d’aquesta manera o ens acabarem carregant cinematografies que han marcat una generació, una època o un estil.
