Dilluns, 21 de setembre de 2020
Aquest any hem anat molt trasbalsats. Degut a les mesures de seguretat i demés problemes derivats del virus vam haver de reservar totes les entrades per Internet. No és que no m’agradi arribar sense haver de fer cues, però el fet de tenir uns horaris tan collats em posa dels nervis. Sempre he pensat que l’holisme és una de les millors filosofies que pot adoptar un periodista però, amb aquesta rigidesa pràcticament draconiana que ha hagut d’adoptar aquest any el festival, és impossible. A més no hi ha punt mig. Ahir, pel·lícula única a prendre pel sac i poquíssima feina. Avui, quatre pel·lícules seguides i sense temps ni per menjar. Això no s’aguanta per enlloc. Però és clar, és el que passa quan una munió ansiosa de cinèfils s’ha de llevar a les vuit del matí per reservar entrades. El que es llevi tard, s’haurà de conformar amb les rampoines. I no és que jo em llevés tard, més aviat al contrari, però la plataforma em va fer una juguesca d’allò més malparida. Després d’haver reservat les millors butaques a les millors pel·lícules a les millors sales, va decidir anul·lar-me la comanda. Així, unilateralment, com per gràcia divina. Ara, em veig obligat a llevar-me d’hora i anar de cul o a tenir tan temps lliure que una o dues borratxeres tontes acaben essent la millor opció de passar el dia. Entenc que hi haurà gent que m’ho discutirà. Afortunadament, vaig amb en Marc Orra, i per a ell això no és problema.
La primera pel·lícula del matí es titula 16 printemps. Setze primaveres per a qui no entengui el francès. Un títol d’allò més típic, trobo. Sembla que els artistes no s’han donat compte que només hi ha quatre estacions l’any, i Vivaldi ja les va gastar totes en una sola obra. A partir d’aquí, la repetició es fa pesada. Fa segles que és pesada. No sé, podeu buscar altres títols més originals, no? No és per fotre merda, però un títol com els que utilitza en Jonas Jonasson no està mai de més. Llarg i original. Preneu nota, si voleu. El cas és que la pel·lícula no va de la primavera sinó dels anys que té la protagonista. Setze. Senzillíssim, igual que la pel·lícula.
La cinta parla d’una noia de setze anys que s’enamora d’un senyor de trenta-cinc. Com que estan a França, ningú ho jutgen. Ella va a l’institut i ell és actor de teatre. Per suposat. Pel que sembla, a França, el món de la faràndula i la pedofília van de la mà. Sinó que li diguin a en Roman Polanski. O a en Nabokov. Perdoneu, això no venia al cas, tornem a la cinta.
El que té de bo, és que no es complica. Per molt que pugui semblar un tema delicat, no s’embranca en afers morals ni en la falta d’ètica del protagonista masculí, sinó que es dedica a plantejar-te la situació sense més. Les escenes que podrien ser més pujades de to, aquell porno artístic que s’ha posat de moda ara, queden camuflades dins escenes de ball contemporani (en les quals els personatges van vestits). Lleugera, simpàtica. Suposo que d’aquí un més ja ni ens en recordarem, encara que després de Rizi/ Days, qualsevol cosa amb diàleg és d’agrair.
Quan tornem a l’habitació m’estiro una estona. Ho necessito. He dormit molt poc. He somniat massa. Suposo que l’escassetat de marihuana hi tindrà alguna cosa a veure. M’aixeco quan truquen a la porta. En Marc ha tornat a fer de les seves i hi ha calçotets per tota l’habitació. Afortunadament no n’he fet servir cap de coixí. En Jose, el Déu i amo de la pensió ve a netejar aquest niu de rates. Com que no s’esperava tenir companyia, es posa content. Sempre ha sigut un home molt sociable, molt xerrador. Un home culte que li agrada tocar els pebrots tan com pot. Ens fa un discurs infinit sobre per què defensa la monarquia, encara que en el fons els vulgui guillotinar. Li agrada ser subversiu, suposo. L’únic problema és que jo encara no m’he pogut espolsar les lleganyes, que en Marc i en Jose ja estan posant el govern actual i tots els que hem tingut com un drap brut. Com el drap que utilitza en Jose per netejar les manetes de portes i finestrals. No sé si estic preparat per assimilar tota la quantitat d’informació que escupen aquestes llengües tan afilades. Em fan preguntes i no sé com respondre. La burocràcia és una merda. El govern és una merda. La monarquia és una merda. En moments com aquests, el millor que un pot fer és adoptar una postura anarquista i pessimista, però sense entrar en gaires detalls. Com si fossis un preadolescent que acaba de descobrir el culte emo. Passar de tot i fer-se el misteriós. De moment sembla que funciona.
Sortim disparats cap al principal. A partir d’ara serà un no parar. A les quatre i a les set. Una hora lliure per fer patxarans. Tants com ens sigui possible; la cartera de moment no es queixa. Després caminar fins l’Antic Berri per veure el documental de’n Johnny Depp, Crock of Gold. Vaig un dia tard, mecagumtot.
En fi, la projecció d’ara es titula La última primavera, òpera prima de Isabela Lamberti. El que dèiem, títols recremats. Però la pel·lícula és bona de collons. Retrata les vivències d’una família que resideix a l’extrarradi madrileny. La vida a les xavoles i tota la pesca que tan agrada als fans del misery porn. Però la pel·lícula no va de la misèria, sinó que aconsegueix retratar el panorama espanyol en tan sols una hora i quart. I no ha necessitat de plans estàtics de vint minuts per fer-ho. Fins ara, el millor que hem vist. En Marc n’està fent tota una dissertació mentre ens bevem el segon o tercer patxaran. S’ha d’aprofitar aquesta hora lliure. És un tio llest, aquest en Marc. El malparit em captiva amb cada paraula que diu, com si em recités poesia de Sylvia Plath o Walt Whitman. No tenen res a veure però els dos eren bons de pebrots. Sí, sí, un tio llest, aquest en Marc.
La següent sessió és una pel·lícula bèl·lica lituana, In The Dusk. Lenta i tensa. Bons actors. Bon guió. Marxo abans que s’acabi la sessió. Malament per part meva, però crec que l’últim patxaran m’ha pujat més del compte i m’espera una caminada de mitja hora o més per anar a veure el documental maleït. En Marc Orra ja us en farà la crítica. Me’n desdic de fer aquesta feina. A més, qui em manava ser fan de la música de borratxos? La puta d’oros, espero arribar a temps. Agafo uns pintxos ràpids i em bec una cervesa pel camí. Mig porro i a gaudir.
Val a dir que la caminada cap a l’Antic Berri val molt la pena. El so de les onades des de una perspectiva elevada et fa sentir com un ric fastigós. D’aquells que van amb el Mercedes nou de trinca i un rellotge de deu mil euros. Et fa sentir especial. Indestructible. Si ara mateix vingués la policia a dir-me alguna cosa, els intentaria subornar. M’he ficat completament dins el paper. De fet, d’això va el documental de Crock of Gold. De sentir-se especial. De ser algú sense haver de fingir-ho. D’això i d’anar de farra i prendre drogues i emborratxar-se, lluitar contra l’opressió del sistema i reivindicar la cultura autòctona, tornar-se a emborratxar i prendre més drogues, passar-se de la ratlla i anar a centres de desintoxicació, donar-se compte que anar de farra i prendre drogues i emborratxar-se, mentre un lluita contra la opressió del sistema i reivindica la cultura autòctona, és el millor que hi ha. Repetir el bucle. Després de tants anys, és a la conclusió que ha arribat Shane MacGowan des d’una cadira de rodes, mentre riu i li cau la baba a la mateixa hora. Un gran exemple a seguir.
Quan la Ertzantza em para per anar sense mascareta mentre em fumo un porro els hi explico això. Els intento convèncer d’aquesta filosofia tan meravellosa. Miri, agent, jo no volia però és que acabo de sortir del cinema, estic treballant i no hi ha ningú al carrer, en voleu una mica? Tot queda entre companys, jo sé que teniu una feina molt dura i estem tos molt agraïts que es preocupin per nosaltres i no tornarà a passar, de fet és la primera vegada, no sóc d’aquí, clitxé, clitxé, clitxé, no faig mal a ningú… No els hi fa gaire gràcia, però després de veure que segurament no aspiro a res a la vida, em deixen marxar amb un avís i un eskerrikasko. Porta sempre la mascareta posada, sisplau, a la pròxima no serem tan benevolents. Nens, feu cas, la policia sempre té raó. La mascareta dificulta la identificació, sempre és més fàcil fer trapelleries si ningú sap qui ets. Seré burro… a la pròxima li fotré un forat per poder fumar de gust.
