The end of the f***ing world és una de les primeres sèries que m’han recomanat aquest any i potser la manca de temps per qüestions professionals i el fet que només tingui 8 capítols d’uns 20 minuts més o menys, segurament són els factors que m’han empès a veure-la.

Sinopsi

La sèrie explica el viatge d’en James i l’Alyssa, dos adolescents molt peculiars que decideixen tocar el dos per començar una nova vida. En James és un psicòpata de manual que ha crescut matant petits animalons i veient créixer en el seu interior un rebuig malaltís pel seu pare i unes ganes de matar alguna cosa més que animals del bosc o el gat del veí. L’Alyssa per la seva banda pateix trastorn límit de la personalitat, per la qual cosa és una noia molt impulsiva que canvia constantment d’estat d’ànim, té una autoimatge distorsionada, una gran buidor…, conflictes la porten a tenir una personalitat i un carisma únics que encisen l’espectador. Així doncs, els nostres joves s’embarquen en un camí cada vegada més complex, de manera que el comença com una fuga fruit de la rebel·lia adolescent acaba essent un conflicte majúscul que els portarà a tenir problemes amb la justícia.

En profunditat

A priori pot semblar que la trama no té res d’atractiu, però tot plegat està amanit amb altes dosis d’humor negre, tocs de gore i una gran banda sonora que et fan dubtar seriosament si estàs veient una comèdia, un drama o una història romàntica.

A un nivell més profund hi podem veure temes com el conflicte generacional, és a dir, uns joves que s’enfronten als seus progenitors i al món en general, i que intenten per tots els mitjans fer la seva pròpia vida malgrat la seva immaduresa o inexperiència. Per altra banda, trobem uns personatges “especials” amb els quals empatitzem molt. Qui no ha tingut mai la sensació que el món està en contra seva o que va al revés del món? Som molts els que hem dubtat si els bojos som nosaltres o són els altres. Està clar que aquest parell no estan gaire fins, però en el seu món (en el món de la ficció) són els altres els que no toquen ni quarts ni hores.

Estètica

Està clar, i així ho hem fet palès els meus companys i jo mateixa en altres articles, que l’estètica i el “rollete” dels anys 80 i 90 estan de moda i, de fet, qualsevol pel·lícula o sèrie ambientada en aquesta època té un èxit esfereïdor. Podem trobar casos com el de Stranger Things, It… i segur que en sortirien un bon grapat. Crec que aquest ha estat també un dels aspectes que ha portat aquesta sèrie a situar-se entre les favorites del públic. I què voleu que us digui? A mi el “rollete” m’encanta; i si a més va acompanyat d’una bona fotografia (com és el cas), m’agrada encara més.

El millor

La fotografia, juntament amb la banda sonora, són dos grans encerts en la sèrie. Per altra banda, el tractament dels personatges és brillant i queden molt ben representats.

El pitjor

No hi ha cliffhanger i és bastant intuïtiva, de manera que sense gaire dificultat es pot esbrinar què passarà al final de capítol o en l’escena següent. Tot i així, és una sèrie molt bona. Ara bé, si espereu quedar-vos amb la intriga a cada capítol, us decebrà.

Anterior‘Obriu les portes’, la cançó de Txarango en un llibre il·lustrat
Següent‘Las chicas del cable 3’, més drama que mai
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.