Venia precedida d’una gran recepció a la Setmana de la Crítica de Cannes, i el primer dia del Festival de Sitges arrasava amb el seu primer passi just abans d’anar a dormir. Un horari ideal dient-se Sleep. I és que l’òpera prima de Jason Yu és una carta de presentació esplèndida en què els trastorns del son són el quid de la qüestió de la seva posada en escena. Això sí, si us espereu quelcom semblant a Come True, vista fa tres anys a Sitges, esteu molt equivocats.
Vam tenir la sort de comptar amb el director a la sala, que ens va agrair la sala plena el primer dia de festival, en sessió nocturna i entre setmana, i sent la seva primera pel·lícula. Però a part dels precedents que la col·locaven a les quinieles del millor del certamen, per a la seva primera obra Jason Yu ha pogut comptar amb la brillant participació de Lee Sun-kyun (Parásitos, i presentant un altre film a Sitges 2023, Romance Asesino) i Jung Yu-Mi (Train to Busan) com a parella protagonista encarnant un actor vingut a menys i una oficinista embarassada que acaben de mudar-se a un nou pis amb el seu gosset i on esperen formar una família. Però el que sembla una estada idíl·lica al nou apartament, aviat començarà a veure’s afectada per seriosos problemes de somnambulisme del marit derivant a trastorns del son… on no només caminarà pel pis. Amb el pas dels mesos, el fill naixerà i el somnambulisme començarà a derivar en uns perills cada cop més notables.
És Sleep una pel·lícula de terror? O és un thriller? O és un drama sobrenatural? La gràcia del guió, signat pel mateix Jason Yu, és que juga deliberadament a mostrar-te totes les cartes possibles i clixés del cinema de gènere associats al somnambulisme, de forma que, fins i tot afegint-hi cert humor negre i moments d’autèntic terror (com la seqüència inicial, un començament digne de recordar). Són realment trastorns del son? O hi ha alguna cosa més? Potser l’antic propietari del pis hi té alguna cosa a veure. O no. Amb una durada de 90 minuts, la pel·lícula avança àgil per tots els vessants possibles entre la ciència i la fantasia, i tan bon punt passarem d’escàners de la fase REM del son en clíniques especialitzades com a exorcismes, possessions, fantasmes i, fins i tot, sanatoris mentals. De fet, quan en el seu tram final sembla que la narrativa es decideix per una veritat en concret, preneu-vos un instant de reflexió i penseu sobre qui i què són els nostres personatges protagonistes i el que han viscut, i potser trobareu que la veritat no és tan simple. I és precisament aquest punt el que converteix Sleep en una gran pel·lícula, en la que els pocs recursos tècnics se salden amb una gran intel·ligència i agilitat de guió que sap usar les possibles “costures” que se li poden entreveure a favor seu per jugar amb l’espectador i fer-lo anar cap on ell vol d’una forma que ja li agradaria al millor M. Night Shyamalan.
