Un dels esdeveniments més sonats d’aquest Festival de Sitges de 2024 era la visita de Geoffrey Rush per rebre el Gran Premi Honorífic Màquina del Temps, dins del marc de la presentació del seu nou film de gènere, The Rule of Jenny Pen. I no deixa de ser curiós com, als seus 73 anys, Rush interpreti una de les pel·lícules més incòmodes que he vist recentment, no tant pel grau grotesc o de violència extrema (de fet això és inexistent aquí), com pel fet que, suspensió d’incredulitat apart en algunes escenes, és esgarrifosament realista i ens pot passar a qualsevol en un dels moments més delicats de la nostra vida. I atenció, perquè el film ha estat recomanat pel mateix Stephen King, que de terror i coses incòmodes hi entén bastant.
Basada en una història curta d’Owen Marshall, com així també ho era l’anterior (i primer) film del director i guionista James Ashcroft, Coming Home in the Dark, a The Rule of Jenny Pen seguirem a Geoffrey Rush com a un jutge que just a l’inici del film patirà un ictus, veient-se en cadira de rodes i ingressat en una residència geriàtrica, un doble confinament tant d’espai físic com de limitació corporal, quan abans era la llei. Sense ser mala persona és altiu i soberbi, i li costarà encaixar a la residència, però el pitjor arriba quan descobreix que un altre ancià intern, que té una titella infantil anomenada Jenny Pen —un brutal John Lithgow que estava en la seva salsa interpretativa—, té sotmesos a tots els residents, abusant d’ells i fent-li’s bullying. Quan l’assetjament es focalitzi en el nouvingut, el jutge descobrirà que està totalment venut a la situació, amb el personal de la residència totalment ignorant de la situació i sense ser incapaç que li facin cas ni la justícia exerceixi el seu poder.
La pel·lícula cal dir que comença molt millor del que acaba, i és que tot i que la raó per la qual l’amo de la Jenny Pen pot fer i desfer com vulgui per tota la residència és verossímil, la narrativa descarrila cap al desenllaç, fent-se insostenible que ningú se n’adoni de res. No obstant, si es suporta la suspensió d’incredulitat i es sap gaudir del brillant duel interpretatiu entre Lithgow i Rush —que van guanyar el premi ex-aequo a millor interpretació masculina del festival—, The Rule of Jenny Pen té altes cotes d’insanitat que ens fa reflexionar en que, de fet, tampoc és una situació tan rocambolesca. I això és el què fa realment por.
En la roda de premsa de Geoffrey Rush, apart de felicitar-lo pel guardó honorífic que rebia del festival, no podien faltar les inevitables preguntes sobre el Capità Barbossa i si hi haurà noves entregues de Piratas del Caribe amb ell, i que va despatxar amb un xic de desgana —tot i que va explicar la increïble anècdota de que el mico que l’acompanya en totes les pel·lícules a la vida real és un mono pintor i a l’acabar el rodatge de la 5a entrega de la saga li va regalar un quadre—. I respecte a Jenny Pen, va relatar que es va posar en contacte amb un metge expert en trastorns neurològics per ser capaç d’interpretar l’evolució (degenerativa, és clar) del seu estat, i que John Lithgow és una bèstia parda de l’actuació que sap fer realment por quan cal, però que era divertidíssim entre escenes. I en paraules del mateix director James Ashcroft, que també hi era present, esperen haver sabut mostrar com es construeix la por mitjançat l’amenaça de la violència, que pot ser més ferotge que la pròpia violència.
Ah, i no acaba aquí la visita de Geoffrey Rush a Sitges, perquè també hi va haver un encounter amb el públic, a on va explicar que va cancelar la seva participació a un Shakespeare per enfundar-se les botes del Capità Barbossa pensant que participar a un blockbuster de Hollywood li obriria moltes portes. Just després va reconèixer que està content d’haver encertat, i que fer de Barbossa li ha aportat més satisfaccions de les que creia, no només de feina sinó del propi paper, al què ha interpretat durant 15 anys. Finalment la Maria, la meva parella, va poder preguntar-li pel seu conte de fades preferit quan era petit, i Rush, després de reflexionar, va esmentar Enid Blyton, especialment la sèrie de contes de Noddy. I és que saber sobre els contes preferits d’una persona diu molt d’ella, si ens ho parem a pensar, encara que la persona ja tingui 73 anys. Com també diu molt de la persona, que per molt australiana que sigui, faci el discurs d’agraiment del Premi Honorífic del Festival de Sitges en català. Gràcies Geoffrey Rush.
