Elvis Presley puja al carro dels biopics. Pel que sembla, estan de moda. Una tàctica comercial per reviure velles glòries? Possiblement, però mentre siguin bones pel·lícules, a mi em val. Millor  gastar-se pressupostos en això que en títols absurds que no mencionaré per no ofendre ningú… Fast and Furious, per exemple (hehehe). Ara potser em cau alguna pedra, però és el que penso. Bé, anem al gra: Elvis és una pel·lícula frenètica, purament comercial i extravertida, però amb bon gust i, tot i que dura poc més de dues hores i mitja, us puc assegurar que no avorreix.

No soc un gran fan de l’Elvis i, per tant, no tinc massa referències de les seves actuacions. Tot i això, per mi, la gran interpretació d’Austin Butler, acompanyada d’un equip tècnic impecable que munta una posada en escena d’acord amb l’evolució de la música i l’època, m’ha fet veure a la pantalla un veritable Elvis Presley ple d’energia i moviments de maluc. I és que quan deia que és una pel·lícula frenètica, ho dic sobretot pel ritme ràpid del muntatge totalment adequat al tipus de metratge i la seva durada, ja que si em demanessis, en fred, et diria que ni una sola vegada he aconseguit veure la càmera fixa, de manera que podríem dir que la pel·lícula balla al ritme del seu protagonista. Així doncs, un gran treball de muntatge. No vull deixar tampoc de banda la interpretació d’un Tom Hanks caracteritzat i fora dels seus costumistes papers de personatges entranyables, que en aquesta ocasió dona vida a un promotor fred i carismàtic, però cruel.

No sé quant hi ha de verídic en la història, però quin preu a pagar per una vida d’èxit! El film és també una crítica a l’explotació esclavista de les discogràfiques cap als artistes, un tema per desgràcia encara vigent avui dia, ja que encara hi ha persones disposades a pagar aquest preu a canvi de la fama. I és això el que transforma aquesta pel·lícula en quelcom impertinent, ja que no fa altra cosa que seguir explotant la imatge d’Elvis.

Per altra banda, m’agrada com aborda durant la primera part la influència i la importància d’artistes com BB King, Little Richard, Fats Domino, Mahalia Jackson, Hermana Rosetta Tharpe, Arthur Crudup o Big Mama Thornton, i és que Elvis Presley no existiria sense la cultura i música negra com el rhythm&blues o el soul. Un personatge transformat en ídol més que en músic. El rei o inventor del rock & roll? Per descomptat que no, i m’agrada que ho diguin a la pel·lícula. Ara bé, és innegable que va ser una gran estrella mediàtica incomparable, un fenomen mundial quan encara no existia internet i amb prou feines existia la televisió per satèl·lit. Té mèrit.

Baz Luhrmann, director de Moulin Rouge o El gran Gatsby entre moltes altres, ens deixa aquesta bona feina, entretinguda i didàctica, amb alguns temes molt interesants a discutir com el racisme, l’abús discogràfic o les mentides mediàtiques que només ens deixen veure la superfície de tot plegat. Tot i això, només amb un visionat superficial et pots arribar a quedar només amb la imatge d’un Elvis victimista que eclipsa el que és tot una cultura com la del Rock&Roll.

Comparteix
Anterior“De Argelia a Túnez en moto”, Lady Warren
SegüentCrítica de “Red Cunt”, de Toti Baches
La meva vida és una onomatopeia, considero una sort viure rodejat de còmics, cinema i música. Editor i muntador d'ofici, a estones traço línies que semblen coses, doncs m'apassiona el dibuix i la il·lustració. Fan del punk rock i qualsevol variant del heavy metal. M'enamora qualsevol pel·lícula arriscada, gamberra o transgressora. No deixaria mai de llegir 'Watchmen', 'Akira' o 'El predicador' i, referent al cinema, 'El Senyor dels anells' em va despertar una passió, 'Beetlejuice' i 'El Viaje de Chihiro' em fan sentir aquesta màgia que té la gran pantalla, 'Hereditary' i 'La Bruja' em van canviar la perspectiva. Si, m'encanta el cinema modern, crec que encara hi ha milers de mons per descobrir.