Últimament, piulo poc i sobre el mateix tema, però és jo també he estat víctima dels tabús de la regla. Jo també he hagut de demanar una compresa a una companya perquè me n’he oblidat i m’he sentit com qui trafica amb droga. També m’he assegut en un lavabo públic i he obert una compresa o un tampó mirant de fer el mínim soroll de plàstic possible. També he amagat com de malament em trobava o si més no m’inventava un diagnòstic que no era el que tenia. I ara, amb els anys i amb perspectiva penso, per què m’he d’amagar quan tinc la regla si no m’amago pas quan tinc un refredat?
Fa uns mesos vaig parlar de Turning red, una pel·lícula de Disney que amb moltes metàfores parla sobre la menarquia, la primera regla. Ara, superada ja la primera pantalla, passem de nivell. Red Cunt és un documental dirigit per Toti Baches en què es posen de manifest tots aquests tabús i en què la directora pretén normalitzar el fet que la meitat de la humanitat té, ha tingut o tindrà la regla. Segons la directora, el documental neix en el moment en què ha d’explicar què és la regla a la seva filla i s’adona de totes les concepcions negatives que ella arrossegava. Amb la intenció de no transmetre-les-hi a la noia, va decidir investigar i fruit d’a
ixò en neix el documental que ha revolucionat força totes les concepcions sobre el tema.
Amb una intenció divulgativa, Red Cunt combina amb habilitat entrevistes amb persones en diferents situacions per mostrar la varietat de la realitat i una animació d’estil pop, però sense cap mena d’intenció d’infantilitzar absolutament res. Les històries dels testimonis narren les seves experiències i posen sobre la taula no només algun consell o narració, sinó també les pors i temors que han tingut o tenen, sense suavitat ni eufemismes.
A més del retrat i el repàs de què és la menstruació i com es pateix, el documental aprofita l’embranzida per fer una crítica dura a temes com la falta d’investigació, d’inversió o d’ajudes. Denúncia l’ús de termes com “productes higiènics” per perpetuar la idea de ser un aspecte brut i íntim de les dones. Baches toca els interrogants adequats perquè algú pugui plantejar les respostes. I ja de pas, també convida al fet que les persones s’obrin a conèixer millor els seus cossos; com són i com funcionen.
És possible que al documental, per al meu gust, li sobri animació i li falti enfocament social, però funciona, i funciona molt bé. Però, per sobre de tot, treu un tema del qual cal parlar-ne i no només a les dones, sinó a tothom. Per fi un llargmetratge amb la regla com a protagonista.
