La primera vegada que em va venir la regla no va ser gens traumàtica. Vaig tenir molta sort, la veritat. La família m’havia preparat, cosa que no havien fet les classes d’educació sexual de l’escola. També vaig ser l’última de les meves amigues d’entrar en aquesta nova i dolorosa etapa, així que, més o menys, sabia a què m’enfrontava. Tot i que, si he de ser sincera, sí que vaig tenir el pensament de “Déu meu! I així fins als 50 anys? Qui collons va decidir la biologia humana? Segur que devia ser un home”. No obstant això, aquí estem, 32 anys i un bon grapat de mesos amb la menstruació.

La Mei Lee no ha pas tingut la mateixa sort que jo i ningú l’ha preparada per aquest “turning red” (un títol encertadíssim al meu parer). I és que la nova pel·lícula de Disney Pixar parla de la regla. Sí, sí! Sembla que Disney es modernitza a marxes forçades i s’obre a parlar ara ja de temes que fins fa no gaire semblaven tabús. La Lola, els pintors, la tia fots, estar femenina, l’exèrcit vermell, tenir dies dolents i ara un panda vermell. Si és que d’eufemismes en tenim de tots els colors (ai no, que el color sempre és el vermell).

Turning red ens parla d’aquest moment tant mitificat o desmitificat que totes les noies passen una vegada a la vida, la menarquia. La Mei Lee és una noia de 13 anys que gaudeix de l’escola, del seu grup d’amigues i que té les preocupacions pròpies de qualsevol adolescent: té poca seguretat en si mateixa, està plena de rareses o normalitats, es veu empesa a ser la filla obedient però sense que això li acabi de convèncer, en fi, més o menys com qualsevol adolescent. La Mei Lee viu amb els seus pares, però sobretot ho fa amb la sobreprotecció a què la sotmet la seva mare qui la segueix de manera obsessiva per assegurar-se que la seva filla està bé, sense adonar-se de les vergonyes que li fa passar. A part de tot això, la Mei i les seves amigues han perdut el cul per una boys band formada de cinc integrants que vesteixen tots de blanc i canten un pop comercial al ritme de coreografies rítmiques i mirades seductores (suposo que a tots us sona, oi, això?). Tot canvia, però, el dia que la Mei es converteix en un panda vermell. Sembla que aquest fet el desencadena un període d’estrès, però anirà molt lligat a les emocions descontrolades que pateix la protagonista que, com a adolescent, és tot sovint.

La Mei no entén què li està passant perquè ningú l’ha avisada d’això, però, de mica en mica, anirà acceptant aquest nou ésser. Així doncs, són especialment rellevants els personatges femenins que envolten la protagonista, la mare i les amigues, que l’ajudaran a navegar en un mar de desesperació i desconsol per trobar la calma i l’acceptació del moment.

La pel·lícula mostra amb perícia, suspicàcia, humor i trapelleria com la Mei passa per un moment força transcendental, maquillat amb la tendresa i habilitat narrativa de Domee Shi (coneguda per curts de renom com Purl, 2018, i Bao, 2018). Cal destacar l’escena en què la Mei es lleva del llit convertida en panda sense esperar-s’ho i sense cap mena de previ avís. L’escena ha sabut captar la histèria d’aquest moment barrejat amb els dubtes i la confusió. Una menció especial a temes que poden passar més desapercebuts però que el guió ha decidit, molt encertadament, no obviar: el canvi de mida del cos, el canvi d’aspecte o l’olor corporal. La metàfora perfecta de la menarquia i com t’obliga a canviar radicalment alguns aspectes de la teva vida.

Si bé jo l’he trobada fantàstica i especialment fresca no tothom pensa això. De fet, ha aixecat una bona polseguera i hi ha part del públic que no li ha acabat d’agradar la temàtica. Sembla que la pel·lícula els ha semblat histriònica, desmesurada i sobretot gens propera. M’agradaria subratllar aquesta última crítica perquè sembla ser la més extensa i estesa. Des del compte oficial de Twitter del crític de cinema Sean O’Connell ens arribaven una de les primeres opinions de la cinta. Una opinió que, per cert, ja no es pot llegir perquè el mateix autor la va esborrar (😉). L’expert en cinema argumentava que, des de la seva condició (entenem que es referia al fet que és un home), era incapaç de connectar amb la protagonista. Un fet gens aïllat perquè han estat molts els usuaris de la xarxa i també altres crítics que s’han afegit a aquest comentari des del passat 21 de febrer, data de l’estrena del film a la plataforma de Disney+. Sembla que hi ha una part de l’audiència que no és capaç de ficar-se a la pell de la Mei perquè no han tingut mai la regla. Doncs em sap molt de greu, us hi haureu de posar fulles, o compreses, o copes menstruals, si voleu ser més ecològics. Que es parli de la menstruació al cinema d’animació i per a tots els públics em sembla un pas molt important, especialment tenint en compte com de tabú ha arribat a ser i encara és aquest tema. Ah, espereu, no m’oblido també de les crítiques que consideren que es tracta el tema de manera massa trivial i que fa que es banalitzi un moment important. En fi, que aquí hi ha teca per tothom. La humanitat mai estarà satisfeta.

Jo estic molt contenta que Pixar hagi decidit posar en marxa la seva gran habilitat per explicar històries i triar aquesta temàtica per oferir-nos un nou espectacle narratiu i visual. Un cop al mes, jo pateixo dolors lumbars i malestar general, però, almenys aquest mes, ho he pogut passar acompanyada de la Mei i la seva colla. Una molt bona companyia!