Des que es va presentar en el darrer Festival de Cannes, aquest film japonès que va ser nominat a la Palma d’Or (que es va endur “Titane”) ha causat sensació allà per on ha passat i, sens dubte, ha pitjat fort l’accelerador (sic) acumulant nominacions i premis arreu: des de millor guió a l’esmentat Festival de Cannes i millor film de parla no anglesa als Globus d’Or a triomfar als més recents BAFTA, on va guanyar el premi a millor guió adaptat, millor direcció i millor film de parla no anglesa. I això ha quedat reflectit als Oscars 2022, i és que aquesta pel·lícula, (co)escrita i dirigida per Ryusuke Hamaguchi i basada en un conte de Haruki Murakami, ha rebut 4 nominacions seguint l’estel·la de Parásitos de Bong Joon-ho: millor pel·lícula internacional, millor guió adaptat i (atenció!) millor pel·lícula i millor direcció. Hamaguchi és el primer director japonès en 36 anys, després d’Akira Kurosawa per Ran, en ser nominat als Oscars com a director.

Amb aquesta carta de presentació, què podem dir d’aquesta pel·lícula? Doncs que és… peculiar. Jugant amb l’emmirallament del protagonista actor i director —tot i que en aquest cas és teatral, no cinematogràfic—, a Drive My Car el veurem intentant tirar endavant el muntatge Oncle Vània de Chéjov en un festival a Hiroshima mentre intenta superar un drama personal —que sabrem en tot moment i que és tractat amb tot detall durant el primer tram del film—. Allà, tot i necessitar conduir anant i tornant dels assaigs com a ritual, li designaran una noia jove i reservada com a xofer, a qui primer acceptarà amb recel i una cordialitat silenciosa, però mica en mica desembocarà en un lligam emotiu i de sinceritat que els permetrà obrir-se i enfrontar-se als seus respectius passats, que carreguen com una llosa que no poden deixar anar.

Un cop vista, personalment entenc la gran acollida per part de la crítica, i també entenc l’estupor de molta —molta!— gent que l’ha vista. Per una banda, la traça de Hamaguchi en tractar el costumisme amb una poètica i una retòrica quasi teatral és notable, i els mons sencers que deixa entreveure a partir dels silencis i les poques paraules sinceres que es dediquen els personatges de la pel·lícula són una obra d’art en si mateixa, en una posada en escena quasi wagneriana, en què sembla que passi de tot, però tot passi entre bambolines. I la forma com amb un espai tancat i reduït com és un cotxe vermell construeix una road-movie existencial a través d’un món gris —a més de forma literal, a més de metafòrica—, si t’atrapa ja no et deixa anar, i gaudeixes del viatge amb aquests personatges i els seus mons interiors tan aclaparadors, que se’t queden a la retina. Però clar, això si t’atrapa. El film dura 3 hores, té un ritme lent i pausat en què a sobre li agrada rebossar-s’hi, basa el 50% del seu potencial narratiu en els silencis, a penes té banda sonora (tret de moments d’un smooth jazz que simbolitza la connexió gradual entre l’obertura dels cors dels protagonistes), i està estructurada com una road-movie com ja he dit, però com una sobre la incomunicació de la societat actual i del dolor de l’amor —que inclou el desamor, és clar. En aquest sentit es podria comprar amb el film d’animació The Sky Crawlers que Mamoru Oshii va dirigir l’any 2008, en què la incomunicació, l’aïllament i la falta de propòsit dels seus personatges queda reflectida en el propi transcurs de la pel·lícula, contaminada per una atmosfera anodina que pot arribar a exasperar. Com a Drive My Car, en què tot es mou sense que res sembli que es bellugui.

La producció teatral Oncle Vània d’Anton Chéjov que marca el trànsit de la pel·lícula és la via d’escapament, i alhora de recolliment, del protagonista. I ho és en multitud de nivells narratius i al·legòrics, quasi onírics: des de la retòrica de la gravació dels diàlegs gravats per la seva dona que sempre sonen al Saab vermell, fins a la catarsi que li resulta no només la interpel·lació del text de l’obra als propis actors —tot un bastió del mètode Stanislavsky—, sinó la seva fixació per les produccions multilingües, fent que a la mateixa obra es parli japonès, xinès, anglès i fins i tot llengua de signes coreana —una clara al·lusió a que la incomunicació i el dolor són universals—. Tot sense oblidar-nos, és clar, dels trajectes en cotxe amb la xofer que li designa la productora de l’obra, que comencen en silenci absolut, únicament trencat pels diàlegs entre el protagonista i la veu de la seva dona recitant Oncle Vània, fins a un desenllaç que permetrà que ambdós obrin els seus cors en un clímax contingudíssim que desemboca en un darrer acte de l’obra teatral on totes les paraules sobren. Si veieu la pel·lícula, sabreu què vull dir.

No és una pel·lícula per a tothom, i creieu-me, no ho dic en sentit petulant. Són 3 hores que no passen volant, s’ha de ser sincer. Ryusuke Hamaguchi es pren el seu temps i usa la pròpia narrativa per explicitar l’estat d’ànim dels seus protagonistes, i sempre hi ha aquella sensació que es podia explicar el mateix en menys de la meitat de metratge. Però és que Hamaguchi no vol que simplement sapiguem que el protagonista se sent atrapat per un passat que el controla, i que ell mai ha controlat ni quan n’era el present. Vol que ho entenguem, i que viatgem amb ell a través d’aquesta càrrega, i per això s’esplaia en un primer acte de 40 minuts després del qual es projecten els crèdits de la pel·lícula, que comença realment en aquell moment. No obstant, la pel·lícula desprèn una màgia especial que si et sedueix, les 3 hores passen a poc a poc i amb bona lletra, i en certa manera, no vols que s’acabin. Però si no et sedueix, són 3 hores esgotadores. I com a espectador, no saps de quin tipus ets fins que t’hi capbusses. Jo m’hi vaig arriscar, i en vaig sortir més que satisfet.

 

Comparteix
Anterior“Turning red” o el dia que em va venir la regla
SegüentAquest divendres 25 de març als cinemes…
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.