Avui, primer de tot, poso totes les idees que m’he proposat en solfa. Primer: el recurs cinematogràfic que podríem dir de “terror al vent”, que converteix aquest moviment natural, generalment horitzontal, de masses d’aire en l’enemic pervers que s’ha de vèncer, el trobem a films tan interessants com The wind (2018), un western de terror òpera prima de la seva directora, una tal Emma Tami, en el que una jove es queda sola en una casa enmig de la gran planura americana i el vent comença a comportar-se de manera antinatural; i a The Happening (2008), una de les obres menors del mestre M. Night Shyamalan que tracta sobre una família que fuig d’uns atacs misteriosos que ocorren a diverses ciutats de l’est dels Estats Units i que semblen transmetre’s amb aquest agent natural (ambdues són ben destacables i des d’aquestes línies també us les recomano). Segon: existeix una fòbia que provoca un fort temor irracional envers al vent i les corrents d’aire anomenada anemofòbia. Tercer (i últim): el Djinn (o altrament dit Jinn), un esperit sobrenatural que apareix en el conjunt de mites i creences del mon àrab preislàmic. Allà, segons Sant Google, el Djinn és descrit com la tercera raça creada per Déu, de rang inferior als àngels, una espècie amoral no necessàriament maligna i que sol ser bromista i engalipadora en la seva forma més benigna de comportament. Curiosament, els àrabs anomenen Djinns els remolins de vent o dimoniets (quan són de dimensions petites) que aixequen i cargolen un gran polsim. Doncs bé, ells pensen que aquest fenomen natural està relacionat amb l’aparició d’aquests genis. Potser d’aquí, doncs, a nosaltres també ens ve l’associació entre l’aparició de genis i els remolins de vent. Doncs bé, tots aquests antecedents semblen interrelacionar-se i són prou ben curiosos, no trobeu? 

Aparquem, però, momentàniament el vent i centrem-nos en un altre aspecte rellevant per  a la crítica que ens ocupa. Malauradament el conflicte bèl·lic entre Iran i Iraq passa per ser un dels conflictes militars més longeus que hi ha hagut. Exactament va assolar aquell racó de món entre el setembre de 1980 i l’agost de 1988. També se l’anomena Guerra del Golf Pèrsic (abans que es produís la televisada Guerra del Golf entre l’Iraq i Kuwait) i va desestabilitzar els fonaments o resultats de la coneguda Revolució Islàmica iraniana. 

Continuem amb aquesta ràpida classe d’història: la revolució iraniana de 1979 fou un dels grans esdeveniments històrics del segle XX. Per a alguns, aquest alçament popular fou una era d’heroisme i sacrifici que va generar ni més ni menys que l’embrió d’un poderosíssim estat islàmic mundial, “un model perfecte de vida esplèndida, humana i divina… per a la gent de tot el món.” Per contra, per a altres iranians de perfil més obert i moderat ara veuen en la també anomenada “Revolució dels Aiatol·làs” temps funestos en què “durant uns quants anys tots nosaltres vam perdre el cap”, i que “ens prometia el cel, però… va crear un infern a la Terra”. Sigui com sigui, el que és innegable és que aquella revolució va tenir un alt contingut o fervor popular en contra de tot allò que era estranger o aliè al propi país i va instaurar-hi un nou ordre profundament religiós. En aquest context, el moviment de dones a l’Iran, d’àmplia tradició abans de la revolució, va veure com els seus drets eren anul·lats de la nit al dia amb la arribada de la revolució. Vaja, que va tenir conseqüències nefastes que, només al cap de quasi 40 anys, els cineastes iranians comencen a fer públic i criticar més obertament.  

Dit això, Babak Anvari és un cineasta i productor originari de l’Iran i establert a Londres que va ser escollit talent emergent pel Cristal Festival Europe’s Young Directors Forum. És conegut per la direcció de pel·lícules de terror com ara Under the Shadow (2016), Wounds (2019) i el curtmetratge Two & Two (2011) que va ser nominat als famosos guardons que concedeix anualment l’acadèmia britànica British Academy of Film and Television Arts (BAFTA). Aquesta Under the Shadow que us presento avui, Anvari la va presentar a la Secció Noves Visions One del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges amb força bona acollida. Es tracta d’una producció multicultural entre el Regne Unit, Jordània  i Qatar.

Quant al punt de partida de la pel·lícula, la guerra entre l’Iran i l’Iraq està arribant violentament a la seva fi amb constants bombardejos a la ciutat. Mentre la majoria de veïns, espantats per les bombes i sota els rumors creixents de l’imminent arribada de les tropes invasores de Saddam Hussein, abandonen el bloc de pisos per fugir de la capital del país cap a zones més segures, una mare (Shideh) i la seva filla (Dorsa) opten per quedar-se. Però no saben que l’amenaça (una presència malèvola o el Djinn del que us parlava anteriorment s’anirà fent més manifesta a mesura que transcorre la història) que s’ha instal·lat al seu apartament no és militar ni de cap altre tipus de força terrenal o provocada per l’home que se li assembli i, malgrat tot, lluitaran per mantenir-se juntes. Per acabar-ho d’arreglar, ambdues es troben soles perquè el seu marit, metge de professió, ha estat cridat a files en un últim esforç del règim islàmic imposat per l’Aiatol·là Ruhol·lah Khomeini per provar de mantenir la integritat de les seves fronteres. Així doncs, com han dit la majoria de crítics especialitzats, imagineu-vos la també aclamada The Babadook però en clau ‘exòtica’ (o ‘persa’ per ser més exacte) i amb la que us trobareu una grata sorpresa que, sota l’ombra del terror, amaga una remarcable i potent al·legoria política. Com es veu al principi de la pel·lícula, a la mare Shideh no se la deixa tornar a la universitat per continuar els seus estudis de medicina per culpa de les seves idees progressistes contra el règim aleshores establert, que donava totalment l’esquena i negava qualsevol oportunitat a les dones fora de les obligacions familiars i domèstiques. Doncs bé, sota l’aparença d’un altre producte de terror, Anvari ens mostra de manera perspicaç com els nous vents de la revolució que arribava i tant prometia van acabar essent més una amenaça que no pas font de noves llibertats i progrés social, polític i econòmic.

Que no coneixeu el film titulat The Babadook? Posem-hi remei. The Babadook (2014) és una pel·lícula de terror psicològic escrita i dirigida per una directora que a mi m’agrada especialment, l’australiana Jennifer Kent  (Monster [2005] i The Nightingale [2018]). Aquest film de Kent s’ha convertit per mèrits propis en una de les referències del cinema de terror més recent des de la seva estrena al Festival de Sundance. De forma més que brillant, i com s’ha arribat a escriure d’ella textualment, a The Babadook es perverteix la figura protectora de la mare per convertir-la en una amenaça més perillosa per al seu fill que qualsevol personificació possible de la figura de l’home del sac. Però, en el film de Anvari, a diferència del de Kent, el terror psicològic no és el factor crucial, sinó més aviat el director britànic-iranià juga amb ell i l’utilitza per a vehicular i explicar-nos situacions quotidianes (força ultratjants) per les que van haver de passar les dones d’aquell territori i moment històric concrets i que ara se’ns mostren del tot criticables. És a dir, els fets que s’hi narren conformen l’absolut rebuig social que patia la dona. Per exemple, se’ns mostra com tenir una cinta de vídeo era perillós per les possibles reaccions del règim establert. Així, Under the Shadow té l’encert d’introduir un tema molt poc comú en el cinema de terror actual mentre sembla rescatar les pel·lícules d’aparicions fantasmagòriques que amenacen una família tipus el clàssic de Tobe Hooper Poltergeist (1982). Per últim, destaco que el treball tant de Narges Rashidi (Shideh) com de la petita Avin Manshadi (Dorsa) és excel·lent i del tot creïble per construir una història que s’acaba convertint en alguna cosa més que la típica pel·lícula de terror. 

A tall de resum, Under the Shadow podia haver estat concebut i realitzat fàcilment com un bon drama polític, humà i colpidor, però esdevé un més que notable (per intel·ligent i original) producte de terror. Ens trobem a l’any 1988 en la convulsa capital d’Iran, Teheran, més de 8 anys després de la Revolució dels Aiatol·làs que va derrocar l’antic règim monàrquic encapçalat pel desè Xa Mohammad Reza Pahlavi, i sota els cada vegada més insistents i devastadors bombardejos del seu veí-enemic Iraq. Mentre els seus veïns fugen esparverats, una mare i la seva filla hauran d’afrontar completament soles un misteriós ésser fantasmal, el Djinn, que vol apropiar-se de la més petita. Així, veuran com els arriba aquesta inquietant i terrible presència (gràcies a la bona capacitat narrativa i control del ritme i ensurts del seu director, Babak Anvari) de forma indestriable de les misterioses ratxes d’aire provinents del desert llunyà. Guardeu-vos, doncs, del vent i els seus remolins (o més coneguts aquí popularment amb el sobrenom de “dimoniets”) sobretot en cas que sigui inhòspit i us produís calfreds com els succeeix a Shideh i Dorsa, perquè no se sap mai què d’estrany i maligne porta amb ell.

Comparteix
Anterior‘Igualtat de ritus’, una reivindicació feminista i fantàstica
Següent“Impossible”, Erri de Luca
Santi Roura
Vigatà d’adopció però hilarienc (vaja, de Sant Hilari de Sacalm) de soca-arrel. Investigador de noves teràpies avançades contra les malalties cardiovasculars al Campus Can Ruti de Badalona, estimo també el bon cinema i la literatura. Vaja, un altre dels molts apassionats que corren pels patis de butaques, biblioteques o llibreries d’arreu. Entre hores també m’agrada passar el temps fent critiques (sempre constructives!) de molt del material què visiono i llegeixo, a més de fer divulgació científica de forma més que amateur. De moment, doncs, i que us pugui interessar, això és tot. Salut i llarga vida a tota les formes de cultura que es fan i es desfan!