Crítica de “The world to come”

Quan el western deixa de ser cosa d’homes, les paraules es converteixen en poesia, i aquell món rodejat de testosterona i ímpetu masculí esdevé, com si res, una fotografia de paisatges bucòlics, somnis i amors prohibits. Amb The world to come Mona Fastvold deixa clar que hi ha vida darrere les pistoles, la pols i els grans saloons, i que els paisatges més durs i inhòspits també poden amagar boniques històries d’amistat. I això és el que els passa a Abigail (Katherine Waterston) i Tallie (Vanessa Kirby) durant la dècada del 1850 al nord de l’estat de Nova York. Abigail passa els dies sumida en la soledat i la duresa de la vida al camp, però de cop i volta, coneix Tallie, que juntament amb el seu marit han llogat la finca del costat. Poc a poc, la seva relació s’anirà fent més forta, i tot i les seves evidents diferències, les seves trobades acabaran per ser l’únic oasi de calma i felicitat dins d’una terra aspra i dura.

Amb aquesta premissa tan senzilla, la directora construeix un drama que transcendeix més enllà d’una simple historia d’amistat. En ell se’ns parla de l’absència, la pèrdua i l’anhel de qui somia amb una altra vida. La modernitat del relat xoca de ple amb les circumstàncies de l’època, en què la figura de l’home prevalia per sobre de qualsevol cosa. Aquí se’ns mostren dues dones que, tot i ser conscients de la realitat que viuen, lluitaran per canviar els establishments socials de l’època. The world to come és un relat tant bell com punyent, tant ple de colors com gris i entelat com un vidre d’una nit d’hivern. La idiosincràsia d’aquests paratges inhòspits que ens mostra la pel·lícula amb una acurada fotografia ens fan palesa la duresa física i emocional a què estan sotmeses les protagonistes, que mica en mica aniran descobrint que tot el que estan experimentat va molt més enllà del que fins i tot elles mateixes poden arribar a entendre.

Cal destacar també que la culpa que tota la pel·lícula acabi funcionant tan bé rau en les seves interpretacions. Dyer (Cassey Affleck) i Finney (Christopher Aboot), marits d’Abigail i Tallie respectivament, completen de forma extraordinària un quartet protagonista encapçalat per aquestes dues figures femenines, que de forma magistral ens endinsaran en una historia d’amor de les que fan època (mai més ben dit). Dues magnífiques i excel·lents interpretacions que fan de la seva naturalitat virtut per tal que l’espectador acabi entrant de ple en aquest binomi romàntic. Abigail, la innocent, complaent i somiadora esposa; i Tallie, la sincera, irreverent i enigmàtica dona de Finney que no atén a gaires convencions socials. Dos caràcters allunyats, però que trobaran en les seves diferències la millor eina per completar-se una a l’altra. Els dos protagonistes també juguen un paper molt destacat en el transcurs del film, però en general, no deixen de ser dos bon teloners que acompanyen sense molestar qui realment porta el pes de la història. Perquè Mona Fastvold ho té tot molt ben calculat, i per sobre de tot, The world to come és una història de dones; unes dones fortes i sensibles però trencades per dins, la història d’un amor que no pot ser, i que sovint ens recordarà, tant per la seva bellesa en les imatges com per la semblança amb el seu argument, la pel·lícula de Céline Sciamma Portrait de la jeune fille en feu, 2019.

Si bé és cert que la directora encara hagués pogut polir una mica més aquest diamant en brut que té entre mans, el conjunt funciona d’allò més bé gràcies a un guió que farà les delícies d’aquells que troben en la poesia l’eina més bonica per parlar de l’amor.

The World to come és passió en un món de desafecció, és la dolçor en l’amargor del pas del temps, és la història d’amor que hagués pogut ser i que fereix com la més trista de les pèrdues.