A tots aquells que vau gaudir de The Outlaws, ja fós al Festival de Sitges com a les Nits Orientals de Vic, sabreu que aquesta pel·lícula que barreja acció policíaca i humor (tot i basar-se en la història real d’una guerra ultraviolenta de clans) va encumbrar Ma Dong-Seok, també conegut com a Don Lee, com a Bud Spencer coreà. Doncs bé, The Roundup, n’és la seqüela, ja que tot i que argumentalment no té res a veure amb la primera, l’equip policial és el mateix que el de The Outlaws.

Aquí, el personatge de Ma Dong-Seok i el seu cap hauran de viatjar a Vietnam per a repatriar un delinqüent coreà fugit que inexplicablement s’ha entregat al consulat coreà. Aviat ambdós descobriran que el repatriable està fugint d’un terrorífic assassí coreà que es troba a Vietnam i, tot i no tenir jurisdicció, li intenten anar al darrere. Expulsats i repatriats tots de nou a Corea, un magnat decidirà venjar-se per l’assassinat del seu fill i contractarà uns sicaris per matar a aquest perillós criminal, però sortirà airós i tornarà a Corea d’incògnit per eliminar tothom que ha volgut matar-lo o capturar-lo. Dit així, potser no ho sembla, però a part d’una acció absolutament vertiginosa i en un brutal crescendo sense temps per a respirar, el film té una càrrega humorística molt (però molt) marcada, i si a The Outlaws el nostre Bud Spencer es prenia la justícia per la seva banda i era tàcitament implacable, aquí directament sembla immortal i amb una força sobrehumana (potser el seu paper a The Eternals hi té alguna cosa a veure?).

En conjunt, The Roundup és un autèntic blockbuster coreà, amb tots els ingredients posats en safata de plata per ser un autèntic espectacle: un protagonista gegant amb un carisma tant o més gegant que ell, una vessant humorística molt ben aprofitada sense caure en la paròdia o en l’excés de bromes, i unes seqüències d’acció que van des de tirotejos i cops de puny a persecucions via tota mena de vehicles, totes elles brillantment coreografiades i en una intel·ligent presentació que fa que cada seqüència sigui més èpica que l’anterior. I tot en menys de 2 hores increïblement àgils, un gran encert en una cinematografia com la coreana, on sovint tota pel·lícula supera amb facilitat els 120 minuts de metratge.

Comparteix
Anterior“L’esdeveniment”, Annie Ernaux
SegüentNominats als Oscars 2023
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.