Com que es tractar d’una sàtira culinària intentaré no utilitzar tots els condemnats tòpics que usa la crítica especialitzada (un menú incomplet, li falten unes bones postres, un primer plat excel·lent, li falta sal…) per tal d’analitzar el treball de Mark Mylod (The big White, Ali G Indahouse).
The Menu se’ns presenta en format de thriller i comèdia negra. Lleugerament inspirada en el cinquè episodi de la segona temporada de Succession titulat Tern Heaven i dirigit pel mateix Mylod, ens explica com una colla de rics comensals es reuneixen per sopar en un prestigiós restaurant capitanejat pel millor xef del món. Com podreu comprovar o heu comprovat (si heu vist el tràiler ja ho sabeu tot) el tema és que la vetllada acabarà resultant més moguda del que esperaven.
No m’equivoco si us dic que Mylod està més acostumat al capítol que no pas al llargmetratge. De fet, resulta obvi que el director ha encarat la seva carrera en el format de sèrie televisiva, ja que ha rodat capítols de produccions de gran èxit com l’esmentada Succession, Game of Thrones o Shameless. En comptades ocasions s’ha dedicat a les pel·lícules i el resultat no ha estat massa satisfactori. En aquesta darrera, la cosa tampoc millora.
Podríem dir que el conjunt és una sàtira del món de l’alta cuina, als seus rics i presumptament erudits comensals i a la societat de consum en general. Per tal de crear la figura del xef Slowik (Ralph Fiennes), el director s’ha inspirat en figures com Ferran Adrià o René Redzepi, però no pel seu físic, sinó per aquest discurs pretensiós molt comú en cuiners de categoria Michelin. El problema radica en el fet que tota aquesta crítica i tot aquest discurs sobre les banalitats d’aquest món, també acaba resultant pretensiós en un guió que busca aferrissadament una profunditat que no acaba trobant en cap moment. Si alguna cosa funciona a la pel·lícula és la seva part més còmica i delirant amb alguna escena que et provoca un lleuger moviment de llavis. Té alguns moments bons −molt pocs−, però des de bon principi ja saps per on aniran els trets i a mesura que passen els minuts l’interès va decaient de forma exponencial alhora que l’avorriment entre en joc i el teu braç, recolzat a la butaca, lluita amb una força sobrehumana per tal de subjectar el teu cap totalment vençut per la inqüestionable força de la gravetat.
Sé que la gran majoria ens vam veure enlluernats per un cartell amb els rostres de grans patums cinematogràfiques com Ralph Fiennes, Anya Taylor-Joy, Nicholas Hoult o John Leguizamo; però ni aquest elenc d’actors pot acabar aixecant un menú que fa aigües per tot arreu (Merda! No ho he pogut evitar…). L’únic que hi trobem és algun primer pla i algun encreuament de mirades entre Fiennes i Joy que ens recorden que estem davant de dos grans intèrprets que no han escollit un bon producte.
imatge portada FilmAffinity