No negaré que sóc un enamorat del cinema coreà, especialment dels seus films noir, molt més contundents, violents i menys “pel·liculeros” que els seus germans grans de Hong Kong. Si l’any passat ja vam poder gaudir the The Outlaws tant al passat Festival de Sitges com a les passades Nits de Cinema Oriental de Vic, amb el gran Ma Dong-Seok com a protagonista, aquí repetim superestrella amb The Gangster, the Cop, the Devil, un film també basat en fets reals on Ma Dong-seok encarna al líder d’una banda gàngster que sobreviu a l’atac d’un perillós assassí en sèrie buscat per la policia, encarnat per un fredíssim Kim Seong-gyu, a qui buscarà per venjar-se. Un agent incorruptible i que va totalment a la seva (un genial Kim Mu-yeol), decidit a tot per detenir a l’assassí, gestarà una peculiar aliança amb el gàngster, únic testimoni amb vida, per caçar el diable que atemoritza la ciutat, i així començarà un perillós joc del gat i la rata on els dos gats potser es fan més nosa que servei.

El film té ànima de blockbuster total, però no deixa tampoc de tenir la marca d’identitat dels thrillers policíacs de Corea del Sud, de manera que els moments de violència extrema no faltaran, així com frenètiques persecucions, èpics diàlegs i algun que altre moment còmic, i tot barrejat en un espectacular film que farà les delícies dels films d’acció espectacular, que no esbojarrada. Només dir que Sylvester Stallone ja s’ha interessat pel film i té els drets per fer el seu remake americà, on Ma Dong-Seok (conegut com Don Lee internacionalment) reinterpretarà el seu paper de líder gàngster.

El film retratarà molt bé els dos móns, tant el policíac com el dels gàngsters, deixant el paper de l’assassí en un terme més superficial, que no pobre. I els girs de guió, que els té, són realment atractius, sobretot quan veus que el policia i el gàngster s’ajuden però alhora van per lliure, amb el seus propis objectius. Per fer-se una idea, en alguns moments el film pot recordar al que seria la barreja entre Silence of the Lambs (1991) i I Saw the Devil (2010), sobretot pel fet d’entrar en l’univers i la psicologia dels personatges; tot i així, aquí la psicologia del Devil queda més en segon pla pel lluïment del gàngster i el policia en aliança, més com el Joker de The Dark Knight (2008). I el ritme és tan endimoniat com l’assassí: la pel·lícula no dura ni 2 hores, cosa extranya en el cinema coreà, però té tots els ingredients per arrencar més d’un aplaudiment a la platea.

La pel·lícula va ser preestrenada al Festival de Sitges 2019 amb molta expectació i la presència d’un dels productors, així com del director Lee Won-tae, i l’actor que fa de policia, Kim Mu-yeol. Llàstima que Ma Dong-seok no vingués, però tot i així, poder-se fotografiar amb ells va ser la guinda de l’experiència de poder veure aquest film en pantalla gran, i en un festival com el de Sitges.

AnteriorCINECLUB VIC. Boys Don’t Cry
SegüentCrítica de ‘Synchronic’ amb roda de premsa a Sitges 2019
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.