McDonagh convenç, però no emociona. Surto descol·locat d’una sala on tot el que he vist m’ha agradat, però amb la sensació que The Banshees of Inisherin es queda a mig camí per culpa de no haver connectat del tot amb els seus protagonistes, que val a dir, estan a un molt bon nivell.

La història és d’allò més senzilla. McDonagh ha fet virtut de l’absurd i, amb aquest estil que tant el defineix entre el drama i la comèdia negra, ens porta un relat en què dos amics de tota la vida, Colm i Pádraic, interpretats per Brendan Gleeson i Colin Farrell respectivament, de cop i volta es veuen en un carreró sense sortida quan un d’ells decideix trencar l’amistat perquè, en el fons, el seu company li sembla avorrit. Però segurament en aquesta ocasió McDonagh té molt clar que la historia en si ha de passar a un segon pla en benefici del context i l’escenari en què transcorre l’acció, ja que en el fons, són els territoris i els seus conflictes els que acaben definint les persones i, per consegüent, la societat en què vivim. Ens situem al 1922 en una petita illa a l’oest d’Irlanda i els seus peculiars habitants veuen des de lluny, i com si aquell fet no anés amb ells, com a “l’illa gran” les bombes exploten indiscriminadament a causa de la guerra civil que pateix el país. 

En definitiva, aquestes són les peces clau del joc de miralls que ens proposa el director. El paral·lelisme entre el trencament de l’amistat de Colm i Pádraic i el conflicte Irlandès resulta més que evident, i li serveix al director per parlar-nos de la soledat i les oportunitats perdudes, així com de l’art i de la música, les quals “perduraran en el temps quan nosaltres ja no hi siguem”, com diu un dels protagonistes. A Inisherin els dies són grisos i transcorren entre la casa i el pub. Aquestes ànimes tristes del títol en castellà deambulen sense rumb amb la resignació que la mort tard o d’hora arribarà per a tots. Tot això, Mcdonagh ens ho mostra amb el seu peculiar sentit de l’humor i la seva capacitat per mostrar-nos la bellesa dels racons més inhòspits. En aquest apartat, la fotografia resulta més que notable i els verds paratges irlandesos contrasten dràsticament amb el gris de l’interior d’unes cases amargues i depriments. Només al pub del poble és on l’alegria s’apodera dels seus parroquians, mentre  violins i tambors sonen embriagats per típiques cançons irlandeses entre pinta i pinta de cervesa, entre got i got de whisky.

En el fons, a The Banshees of Inisherin tot encaixa, però al mateix temps tot esdevé d’allò més estrany a mesura que passen els minuts i la història agafa una deriva rocambolesca i complexa. Aquest trencament de l’amistat acabarà portant conseqüències desastroses pel poble, i és aquí on segurament el director se sent més còmode. L’amalgama de gèneres resulta captivadora i fascinant a la segona meitat del film i en ella podem veure aquelles pinzellades de mala llet del director que tant ens agraden. 

Amb tot, no deixo de sortir de la sala amb un regust agre-dolç. Potser més dolç que agre, val a dir, però amb la resignació d’aquell que ha vist una molt bona pel·lícula i que no ha acabat de sentir el que segurament havia de sentir. El guió és correcte i la banda sonora, tot i que en alguns moments resulta desconcertant, acaba encaixant força bé. El problema recau en els personatges. Malauradament no acabo d’empatitzar amb cap d’ells i tot i la forta càrrega emocional que suporta la història, i per consegüent, els seus protagonistes, cap d’ells m’acaba de remoure l’estómac i no em provoquen ni fred ni calor. I repeteix-ho: no per la qualitat de les seves interpretacions, que és innegable, ja que resulta difícil que si un actor realitza un bon treball tu no acabis rendit als seus peus, sinó per la mateixa construcció d’uns personatges que potser no estan del tot ben definits. 

No estem davant d’aquelles ocasions en què la pel·lícula podria haver set bona i no ha estat. The Banshees of Inisherin ho és, i molt. Però McDonagh s’ha perdut massa en el folklore, la lírica i la poesia visual de la pel·lícula, i potser ha deixat de banda el tret diferencial que ha marcat sempre la seva carrera: la construcció d’uns personatges que acaben resultant vitals pel conjunt del treball. En aquesta ocasió, si obviéssim els personatges de la pel·lícula i tan sols filméssim els paisatges, les cases, els camins amb els seus murs de pedra seca i sentíssim els so de les bombes a la llunyania i les cançons tradicionals irlandeses, el resultat, amics i amigues, acabaria sent el mateix. 

AnteriorCINECLUB VIC. Broker
SegüentCrítica de “Knock at the Cabin”, de M. Night Shyamalan
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.