Ja fa temps que anar a veure “la nova de Shyamalan” s’ha convertit en un acte de fe. La veritat és que passen els anys i ja no saps per on ens sortirà. Tens clar que tècnicament tot ratllarà la perfecció: la càmera estarà ben col·locada, la fotografia molt cuidada i la música acompanyarà a la perfecció aquest món entre el fantàstic i el terror als quals ens té acostumats el director. Però alerta, perquè pel que fa al guió i la història, el tema ja canvia. Deixant de banda un parell o tres de pel·lícules (tots les coneixem) que l’imaginari col·lectiu ja ha qualificat d’obres mestres, Shyamalan és un director al qual li costa explica de forma clara les seves idees i té un seriós problema amb la narrativa de les seves històries. En definitiva, podríem afirmar que els guions no són el seu fort, i en aquesta ocasió, el panorama no canvia.
La idea d’atrapar una família en una caseta al mig del bosc mentre una sèrie de fanàtics religiosos els volen convèncer que l’Apocalipsi està a punt d’arribar no està del tot malament. Ja l’hem vist centenars de vegades, però amb més o menys encert, sempre acaba funcionant. A part, a Knock at the Cabin Shyamalan també flirteja amb el cine de catàstrofes (terratrèmols, tsunamis, pandèmies) i, a priori, semblaria que tot el conjunt podria encaixar bastant bé. Doncs no és així. Gairebé res funciona, a part de la banda sonora, i el treball s’acaba perdent en un guió ple d’incoherències i en una trama que no evoluciona en cap moment. La pel·lícula no molesta, però tot plegat et produeix una sensació de buidor i desafecció que acaba per provocar allò que pot fer més mal a una pel·lícula: la indiferència total.
Shyamalan abusa dels primers plans i recorre als mateixos recursos que ja hem vist a Funny Games o Knowing, però ni amb la mala llet de la primera ni el suspens de la segona. Al cap de deu minuts de metratge ja tenim tot el peix venut i ja sabem cap on aniran els trets. Només ens resta esperar pacients a la butaca mentre mengem un bon bol de crispetes i vint-i-cinc quilograms de llaminadures (molt recomanable en aquesta pel·lícula) esperant un gir final que no arribarà mai per tal que la pel·lícula adquireixi una segona lectura que malauradament no té.
