Suzume és una pel·lícula que m’ha fet recuperar la fe en l’anime. Feia molt temps que l’havia perdut a causa de la massificació de les plataformes i les històries i personatges clònics. Després de Your Name, un gran èxit, Makoto Shinkai torna a fer diana mantenint l’estil, la màgia i la bellesa, però amb un aire fresc, amb persecucions que em recordaven a Lupin lll i un imaginari que subtilment refresca aquells mons de Ghibli.
Tot i haver entrat amb el cap dispers i sense gaires expectatives, la naturalitat gens forçada de la seva protagonista aconsegueix atrapar-me des del primer minut i mantenir-me immers en el seu imaginari durant les dues hores de metratge. La fusió entre fantasia i relacions personals com a rerefons fa que se’t desperti una gran empatia cap a la protagonista, ja que això la dota de vida i fa que s’entenguin totes les decisions que pren al llarg del viatge, les quals donen un missatge quasi d’esperança que ens deixa clar que en mig d’una missió catastrofista encara queden persones en qui confiar. Acostumat al cine modern més realista i derrotista, aquest conte de fades et torna a aquella innocència que et fa sentir que tot és possible. Les meves paraules poden sonar dolçasses, però Suzume aconsegueix que siguin del tot creïbles.
Agraeixo enormement l’estil d’animació clàssic que opta per recursos 3D en comptagotes que s’introdueix en la narració (això ja és paranoia personal) per descriure únicament el mal. Serà perquè el 3D és la malaltia del cine d’animació? Per descomptat. Deixem que brillin il·lustradors i coloristes, com és el cas dels fons i decorats de Suzume, els quals són dignes d’exposició: ciutats i parcs d’atraccions abandonats, cels impossibles i portes cap a un camí de lluita contra l’ansietat de la vida quotidiana. Tot això està acompanyat d’una magnífica banda sonora constantment canviant però compacta que evoluciona juntament amb els personatges i que acaba amb una cançó al més pur estil Your Name com a firma personal de l’autor.
Mestre Makoto, gràcies per fer-nos brillar els ulls davant la pantalla i per fer brillar l’animació altre cop. Com va dir Guillermo del Toro als Oscars: “Animation is Cinema!”.
