Quan tenia vint-i-sis anys vaig treballar a Ediciones Minotauro. Havia passat per un màster d’edició i un intensiu com a assistent editorial a Editorial Crítica i a Minotauro vaig entrar com a editora de taula. Jo no era cap experta en literatura fantàstica ni en ciència-ficció. Em sonaven alguns noms i títols i feia poc que s’havien estrenat les pel·lícules d’El Senyor dels Anells, que m’havien agradat. En l’any i mig que hi vaig ser, però, treballant colze a colze amb el Francisco García Lorenzana, el director editorial llavors, vaig descobrir lectures que em van entusiasmar, com els contes de Philip K. Dick, els tres primers volums de la saga de Tramórea del Javier Negrete i l’obra completa de l’Úrsula K. Le Guin. Un amic argentí em va explicar que allà la Le Guin era un clàssic en la formació literària dels adolescents i recordo que jo vaig sentir una profunda enveja i un gran respecte. Fer-se gran amb la Le Guin. Quin luxe.
En aquella època ens trobàvem una bona colla davant de la màquina de cafè a mig matí. Planeta havia comprat Minotauro i el petit equip que formàvem compartíem espai amb la resta de segells del grup, escampats entre la planta sisena i la setena del que havia estat l’edifici de Banca Catalana (s’ha de ser molt boomer per recordar-ho, això, oi?). Cap dels que ens hi reuníem, sempre a la planta setena, que era més tranquil·la, devíem tenir més de vint-i-vuit anys. Tots havíem entrat a treballar il·lusionats, enlluernats davant la possibilitat de convertir la literatura en el nostre ofici. Recordo que quan comentava, en aquell context, el meu entusiasme pels llibres de l’Úrsula K. Le Guin, no hi havia un gran quòrum. L’Úrsula, la fantasia, la ciència-ficció, Terramar, Tramórea i fins i tot la Terra Mitjana no eren altra cosa que literatura menor.
L’Úrsula K. Le Guin va cultivar la literatura fantàstica i també la ciència-ficció. La primera persona que me n’havia parlat, abans i tot de treballar a Minotauro i de llegir-la, havia estat la Teresa Colomer en un curs sobre literatura infantil i juvenil a la UAB. Deia que era interessant perquè incloïa personatges femenins i aquella dada se’m va quedar gravada en algun racó del cervell. Després, però, quan la vaig llegir, i ara que l’he rellegida de cop (escoltada en audiollibre, de fet, en un rampell de deu dies comptats, les cinc novel·les de Terramar d’una tacada), puc dir-vos que la Le Guin és molt més que això.
La seva obra sembla senzilla (i el “sembla” és l’important). El món que crea no està envaït de milers de criatures. Amb prou feines hi ha violència i, la que hi ha, en cap moment podria qualificar-se de gratuïta: és la mida justa la que la trama necessita. Ni una gota de sang de més, ni un conjur de menys. Els personatges són rodons, complexos. Evolucionen i tenen un munt de virtuts i encara més “defectes”. La saga és una saga, amb un món i uns personatges comuns, amb una trama de fons que travessa les cinc obres, però no segueix un únic personatge. I és que penso que en el fons el personatge central és en tot moment Terramar, un món d’illes i dracs, de pescadors i de mags, que ha influenciat moltes més obres de ficció que no ens pensem i que habita, sense que en siguem conscients, el nostre imaginari particular actual. I amb actual vull dir d’avui, d’avui mateix, en ple segle XXI, l’abril de 2023.
A Terramar hi ha una illa amb una escola de màgia, un mestre per a cada disciplina (el de transformacions, l’Herbari…), un gran Arximag (o director) i un bosc, l’Arbreda Immanent, que no és un bosc prohibit, però sí un bosc carregat de màgia on pocs, molt pocs, tenen permís per entrar. Havnor és una ciutat majestuosa amb un port i el tron buit d’un rei que hauria de governar sobre tots els pobles de l’arxipèlag. Els morts, una mena de zombis incapaços de reconèixer ni tan sols els seus éssers més estimats si els passen pel costat, van a parar a un món aïllat rere un mur que els conté i que evita que tornin al món dels vius. A Terramar hi ha dracs i els dracs parlen una llengua diferent, la mateixa que parlen els fetillers per realitzar els seus conjurs: la llengua de la creació. Només hi ha alguns mags, però, que són capaços de comunicar-se amb els dracs. Són els Amansidors de dracs.
Aquestes són algunes de les traces que, sense esforçar-m’hi gaire, jo he detectat. No es tracta en cap cas d’un plagi, perquè Terramar té un sentit i una unitat molt diferents de Harry Potter o de Joc de Trons. Però sí que em sembla rellevant posar la figura de l’Úrsula K. Le Guin on toca. Que sapiguem que algunes arrels d’aquestes ficcions que han mogut tantes masses estan en una dona que va dedicar tota la seva vida a escriure, tranquil·la i modesta, des de la seva estimada Costa Oest dels Estats Units. Una dona a qui mai li van arribar a donar el premi Nobel tot i que el seu nom havia ressonat a les travesses diverses vegades.
Hi ha moltes més coses sobre l’Úrsula Le Guin que m’agradaria dir i que no m’hi caben en aquest article, com les figures femenines en la seva literatura en general i en Terramar en particular o el caire social de les seves obres de ciència-ficció. També que interessants són els epílegs que inclou al final de cada volum de Terramar. Al del primer, Un mag de Terramar, explica que va escriure’l per encàrrec del seu editor, que li va demanar una novel·la juvenil. És per això que en Ged (protagonista d’aquest primer llibre), la Tenar (protagonista del segon) i l’Arren (protagonista del tercer) són personatges joves que transiten aquell pas transformador cap a l’edat adulta. Tanmateix, cap d’ells viu en un context infantil o jovial. Al seu voltant hi ha personatges molt més madurs i també, impregnada, una profunditat en tot el que es narra. Finalment, els dos últims llibres, Tehanu i L’altre vent, s’allunyen ja del tot del que convencionalment anomenem novel·la juvenil.
Arran de la seva mort, el 24 de gener de 2018, la figura de Le Guin s’ha reubicat més a prop del lloc que li pertoca. També ha estat en els darrers anys que Raig Verd ens ha acostat l’Úrsula K. Le Guin en català. Podeu trobar-hi els cinc llibres de la saga inclòs un sisè volum de contes (Un mag de Terramar, Les tombes d’Atuan, La costa més llunyana, Tehanu, Contes de Terramar i A l’altre vent), amb traducció de Blanca Busquets. Minotauro, en castellà, té diverses edicions de la saga, inclosa una edició completa dels sis llibres amb il·lustracions de Charles Vess. Les traduccions són de Matilde Horne, Franca Borsani i Teresa Gottlieb.
Pel que fa a l’audiollibre, només està disponible en la versió en castellà narrada per Marta Rodríguez Pandozi. És molt recomanable. Jo la vaig escoltar a Audible.
Imatge de portada – Charles Vess
