Des de la llunyana Toy Story (1995), cada film de Pixar ha estat un esdeveniment cinematogràfic. Potser s’ha notat massa la mà de Disney en passar a ser propietària de l’estudi amb seqüeles destinades a fer calaix, però per als qui ens agrada l’animació, amb Pixar passa com amb Studio Ghibli: les seves pel·lícules interessen. Sobretot, quan d’un temps ençà han decidit encarar temes cada cop més adults, però sense deixar escapar aquella tendresa infantil que les fa entranyables i, sobretot, entenibles, emocionants i divertides per al públic menut. A Inside Out (2015) reflexionaven sobre el fet de madurar, gestionar les emocions i intentar trobar un lloc al món; Finding Dory (2016) funcionava com a al·legoría de l’Alzheimer i la senilitat i Coco (2017) era una pel·lícula sobre la mortalitat i el record dels éssers estimats que ja no hi són.
I pertanyent a aquest subgrup de pel·lícules més transcendentals arribava aquest darrer Nadal, directament al servei Disney+ i sense passar pels cinemes, Soul (2020), de Pete Docter. Com amb Coco, la mort és una part important de la trama de Soul, però sens dubte amb qui guarda una relació més directa és amb Inside Out. No en va els dos films són del mateix director, Pete Docter, i els dos films incideixen directament sobre les emocions i allò que ens fa ser com som. Tot i així, Soul ho enfoca des d’una perspectiva metafísica, i fins i tot filosòfica, ajuntant les ànimes que han arribat al més enllà i les que encara no han nascut al nostre món perquè no han trobat la seva essència, la seva raó per viure. A priori no sembla un argument massa atractiu per als més menuts, sobretot si li sumem que el protagonista, en Joe, és un professor de música afroamericà per a qui quan per fi es fa realitat el somni de ser membre d’un quartet de jazz com a pianista… mor en un accident. I aquí —encara que no ho sembli— és quan entra la tendresa infantil tan marca de la casa a can Pixar. Després de morir, en Joe arriba al “gran després” en forma d’ànima o esperit, d’on s’escapuleix i acaba arribant al “gran abans”, on acabarà fent de mentor d’una ànima que no pot néixer perquè no troba la guspira que el fa voler viure una vida. Tot això, mentre intenta tornar al seu cos a la Terra convençut que ha mort just quan la seva vida realment començava. Sí, potser no és tan infantil com altres pel·lícules de Pixar, oi?
És que realment no ho és. Hi ha tots els elements Pixar per entretenir i captivar els més menuts, com una trama central plagada de slapsticks, comèdia d’embolic i un disseny de personatges encantadorament “cuquis” com ara la personalitat tragicòmica de 22, l’esperit a qui Joe intenta trobar la guspira de la vida i a qui una brutal Tina Fey posa veu a la versió original; els Jerrys, les entitats que gestionen el “gran abans”; i fins i tot en Terry, l’antagonista de la història en forma d’una mena de comptable que gestiona les morts que arriben i que necessita trobar en Joe si no vol que se li desquadri el “gran després”. Però crec que no m’equivoco si dic que Soul obre un nou camí cap a un Pixar més trascendental i adult. Pete Docter ja va picar l’ullet cap aquí a Inside Out, film en què el guió se servia d’una història molt plana i senzilla per revestir-la de conceptes increïblement complexes per a un públic infantil, però 5 anys després, el mateix Docter ha creuat la línea esquematitzant Soul a l’inrevés: tenim al davant una trama quasi bergmaniana, i és el revestiment amigable el que converteix Soul en una pel·lícula familiar al més pur estil Pixar. Només cal escoltar els diàlegs entre en Joe i en 22, plens de metareferències històriques a filòsofs grecs, Abraham Lincoln i fins i tot Carl Jung, que fins i tot als adults ens deixaran sorpresos. O com en Joe reflexiona sobre la seva vida i com el jazz influeix en ella (si algú ha vist La La Land (2016), sens dubte veurà bastantes connexions amb el personatge d’en Ryan Gosling). O com es gestiona la que probablement sigui la millor escena de la pel·lícula: la de la barberia del barri d’en Joe, en la qual, en pocs minuts, es fa la radiografia de la societat afroamericana més honesta que he vist en anys. I en una pel·lícula “per a nens”.
Tècnicament, Soul és molt impactant: han sabut jugar molt bé amb els mateixos contrastos narratius en el terreny visual i sonor. La vida i l’hiperrealisme inusitats a la Nova York del film (quasi costa discernir si són fotogrames reals o generats per ordinador) xoquen frontalment amb les saturacions de color i les formes arrodonides del “gran abans”, i així també ho han plasmat amb la banda sonora, en la qual el jazz de Jon Batiste (que a més és el pianista que toca el què toca en Joe) rivalitza amb els drons i els —excessius— arpegis electrònics del dúo de moda a Hollywood: Trent Reznor i Atticus Ross. No obstant, la banda sonora (guanyadora de tots els premis i favorita als Oscars) es queda un pèl curta i no sap fer res més que ambientar la pel·lícula sense aportar-hi res. Sí, el jazz de Batiste és càlid i ple de vida (representa el món dels vius i la pròpia música diegètica de la pel·lícula), i la idea d’usar pads orgànics de música electrònica pel món de les ànimes no és pas dolenta, però les composicions de Reznor i Ross acaben resultant una música d’ascensor excel·lentment produïda que aporta zero al film. Una llàstima, perquè sent el món de les ànimes, la seva música manca precisament d’això, d’ànima. Personalment em sobta que Michael Giacchino no hagi estat al capdavant d’aquesta banda sonora, ja que és qui va musicalitzar Inside Out i a més, tenint vagatge tant en un jazz excel·lent (no cal ni sortir de Pixar, ja que és el compositor de The Incredibles (2004)) com en contextos més abstractes, com ja va fer amb la sèrie Fringe.
No obstant això, estem davant de la pel·lícula més valenta i complexa de l’estudi de la làmpada. Soul no només planteja tota una tesi del significat de la vida i el més enllà desvinculada de tota referència i simbologia religioses, sinó que fins i tot s’atreveix amb un final tan profund i metafísic que provocarà debat dins la familia que la vegi de forma conjunta, i no només per resoldre els dubtes dels més menuts, sinó també entre els adults. I aquesta qualitat, més pròpia d’algunes produccions d’anime que no pas d’animació occidental, ja val el visionat d’un film que no decep.
