És increïble. Si realment hi penses, és increïble. Qui ens havia de dir fa uns anys, que Amazon, una empresa de comerç electrònic es dedicaria a fer pel·lícules? I que a més, serien bones? Després de deixar en bancarrota absoluta al comerç local d’arreu del món, en algun moment va creure oportú intentar deixar en bancarrota a Hollywood. Amb els seus diners. I la seva plantilla. Perquè per veure una bona pel·lícula ja no cal anar al cinema. Suposo que la reunió de directius devia anar més o menys així:
—Bon dia. Hem vist que Netflix guanya molts diners —Directiu superior, diguem-n’hi Palpatine.
—Com? —Directiu llepaculs, diguem-n’hi Doku.
—Dedicant-se única i exclusivament a la sola cosa que nosaltres no ens dediquem —Mà dreta del directiu superior, diguem-n’hi Vader.
—Exactament —Palpatine—. No n’hi havia prou amb vendre totes les pel·lícules. Si les fem, ens forrem.
Dit i fet. I d’un dia per l’altre estàs obligat a comprar-te una pantalla de dues-centes polsades per poder veure una pel·lícula en condicions. Ja sabeu com va. La tirania de l’Imperi es dedica a fer estrelles de la mort i en comptes de fer-les on tothom les pugui veure i admirar, les fot a prendre pel cul, al lloc més inhòspit de la galàxia.
Suposo que l’analogia s’entén.
L’estrella de la mort mola que flipes. Sound of Metal, també. Però és impossible apreciar què es cou de veritat si no disposes d’un telescopi.
No sé com son les pantalles a casa vostre, ni si disposeu d’un Home Cinema Double Surround, model: sang a les orelles que, en aquest cas concret és imprescindible.
La pel·lícula va d’un músic de heavy metal que es queda sord. Fi de la història. Ha de ser una putada. I de fet, ho és. Queda claríssim. El problema és que durant tota la cinta, el so (o en la majoria de casos, el no-so) juga de manera crucial amb l’estat histèric dels personatges. Un silenci pot dir moltes coses. I més, tenint en compte que parla d’una parella de músics addictes en rehabilitació. Sí, una mica en la línia argumental de totes les pel·lícules d’aquest any. Depriment. Necessària. D’aquí uns cinc anys sabrem si era bona de veritat. Jo crec que sí. A veure si genera culte, potser estem de sort i fan una reposició al Cineclub. Estaria bastant bé.
Però el so, el collons de so.
Em va fer pensar amb A Quiet Place. Quan la vaig veure al cine, suava de la tensió. Quan la vaig veure a casa, em vaig adormir.
No sé fins quin punt semblo un purista. Me la pela. Podria ser una de les possibles sorpreses dels Oscars d’aquest any, i la vaig haver de veure sense molestar als veïns, en una tel·le més petita que les pantalles d’alguns mòbils.
No sé, Amazon, ben jugat, suposo. Però a mi m’agrada anar al cinema.
