Rodada amb un elegantíssim blanc i negre, el nou film de Lou Ye (Suzhou River) és un híbrid entre el cinema noir i el metadrama, en què els seus ja clàssics diàlegs que basculen entre l’amor i la política tenen tota la llibertat del món. Aquest cop, a Saturday Fiction, posa sobre la taula una espessa narrativa d’espionatge i contraespionatge en el si de la Segona Guerra Mundial però en un terreny tan desconegut per occident com Shanghai, ciutat portuària oberta a occident i controlada pels japonesos i convertida en un entramat sociopolític entre espies i contraespies francesos, britànics, xinesos i japonesos. I aquest mot, “espessa”, no està dit perquè sí. De fet, és gairebé el problema del film: que és deliberadament espès. Inspirat en la novel·la Mort a Shanghai de Hong Ying, el guió de l’habitual Ma Yingli es mou en aigües turbulentes contínuament, amb multitud de personatges plens de clarobscurs i que acaben ocupant dos o més papers, però fan tan bé els seus papers que ni l’espectador sap ben bé què pretén ningú fins ben entrada la pel·lícula. El més clar exemple és la gran protagonista i a qui seguirem en el 90% del metratge, una actriu anomenada Jean Yu interpretada per una brutal Gong Li i que té 4 cares simultànies: la d’una actriu que accepta un paper en una obra a Shanghai, la de l’antiga amant del director de l’obra, la de la filla adoptiva d’un revolucionari del bàndol aliat, i la d’espia decidida a alliberar al seu exmarit, presoner dels japonesos, i alguna cosa més que no revelarem.
A Saturday Fiction, com hem dit, seguirem de forma omnipresent el personatge de Gong Li, de qui coneixerem tant els seus conflictes interns com les seves mancances, ja siguin del present, del passat o del futur, i que s’entreteixiran en una Shanghai on, per a més inri, el guió confondrà contínuament l’espectador jugant al metallenguatge equívoc dels assaigs de l’obra de teatre, el seu paper com a espia a la vida real, i el seu intent de retrobar l’amor amb el director de l’obra. Tot això mentre coneixerà (i coneixerem) persones que pretenen ser algú altre i que sempre tindran quelcom a amagar, i mentre els pocs dies fins a l’atac a Pearl Harbor passen sense pressa però sense pausa fins arribar als estel·lars i trepidants 45 minuts finals, en què tot es confronta, bales i morts inclosos, i en què curiosament tot comença a prendre sentit de forma màgica. Llàstima que aquest és el principal problema del film: està tan obstinat a presentar una imatge elegant i solemne (i ho aconsegueix), que les continues anades i vingudes narratives atabalen massa, de manera que es passa de frenada i deixa enrere l’atmosfera hitchcockiana per esdevenir una versió parsimoniosa del món de David Lynch, en què els girs de guió no sorprenen perquè costa endevinar d’on venies i cap on vas.
S’ha de reconèixer que el personatge polièdric de Gong Li fa el film interessant per si mateix, i la recreació d’una Shanghai plena d’espies aliats i de l’Eix és realment captivadora. I els 45 minuts finals, en què la missió esdevé real, són dignes d’aplaudir, ja que sense deixar en cap moment l’elegància costumista que arrossegava Saturday Fiction fins al moment, la trepidant narració a foc creuat comença mica a mica a omplir tots els forats que faltaven al trencaclosques que intentaves muntar-te al cap. Cosa que demostra, un cop més, que l’espessiment argumental era deliberat. I això en un film parsimoniós, en què el glamur de l’espia desapareix per complet a canvi d’un costumisme colpidor, i en què a més hi ha diàlegs brillants però també eloqüents silencis sense cap mena de banda sonora, la qual cosa dificulta bastant l’experiència. Podria haver resultat un noir complert i rodó, dels que marquen època, però el seu espessiment t’allunya un xic massa de la trama: quan les cartes estan sobre la taula ja és massa tard.
