Ja he dit en alguna altra ocasió que Stephen King és un dels meus escriptors preferits. Fins i tot, ves per on, m’agraden els finals de la majoria de les seves novel·les i relats (moltes vegades criticats per no estar a l’alçada de la resta de la història). També he deixat escrit (ara no recordo on) que vaig començar trenta anys enrere a endinsar-me en el mon imaginari creat per aquest llegendari escriptor (altrament anomenat “geni de Maine”) amb Un sac d’ossos, publicada l’any 1998. Aquí, doncs, va començar “la nostra història d’amor”, amb el que considero és un magnífic drama amb tints de misteri paranormal que ens submergeix en la ment d’un escriptor que acaba de perdre la seva dona.

Però avui no vull parlar-vos d’aquesta icònica història plena de suspens, romanç i terror. En aquesta ocasió, us faré cinc cèntims de l’última novel·la del Mestre (si m’ho permeteu m’hi referiré així al llarg de la ressenya) que ha arribat a casa nostra. En breu podrem gaudir de Fairy tale, la seva última creació i que no deixa de recollir excel·lents crítiques per allà on passa. Així doncs, “polifacètic” és un altre dels termes que descriu el Mestre, que calculo tindrà pel cap baix més de seixanta llibres publicats. Centrem-nos, doncs, en Billy Summers (2021, Editorial Plaza&Janés), que alterna fases tranquil·les, aparentment tedioses, amb parts trepidants en què tot esclata d’una forma violenta i salvatge. Vaja, sense treva pels personatges i lectors.

Poc us avançaré de la trama per no caure en massa revelacions involuntàries. Breument, el protagonista, Billy Summers, és un assassí a sou sovint contractat per mafiosos. Es tracta possiblement del millor en aquesta seva delicada professió. Un veterà franctirador condecorat de la guerra de l’Iraq i un autèntic Houdini quan cal tocar el dos un cop acabada la feina. Billy també segueix una norma que intenta no incomplir mai: acceptar encàrrecs que suposin eliminar molt males persones. En el moment en què s’inicia la narració, però, Billy està seriosament pensant a fer un gir en la seva vida i retirar-se d’una vegada per totes. Ara bé, en contra dels seus desitjos, es veurà obligat a cometre un últim ajusticiament.

Dit això, en certa mesura, la història de Billy Summers a mi m’evoca a recordar Un mundo perfecto. Coneixeu aquesta pel·lícula dirigida per Clint Eastwood el 1993? Es tracta d’una extraordinària història tremendament humana filmada en clau de road-movie. La pel·lícula està protagonitzada per un sobri Kevin Costner i un nen de 7 anys que va vestit de Fantasma Casper (un magnífic T.J. Lowther en el seu paper). A Un mundo perfecto, que amb el pas del temps s’ha convertit pels més cinèfils en un autèntic clàssic dels anys noranta, les tribulacions d’ambdós protagonistes es tornen una preciosa relació paternofilial que comença a forjar-se a poc a poc entre el nen i el rude presidiari, qui l’ha segrestat mentre son perseguits per tot Texas per un impecable policia (el propi director s’hi va reservar el paper). Doncs bé, a la novel·la del Mestre, Billy s’acompanya a partir d’un moment determinat d’una jove desprotegida, Alice Maxwell. En molts instants, salvant les condicions i característiques intrínseques d’ambdues parelles protagonistes (per una banda Billy-Alice i per l’altra Butch-Phillip), aflora un cert paral·lelisme entre les dues històries. I és que Billy i Alice establiran una relació d’aquest mateix estil malgrat que en certs moments pugui semblar que hi hagi certa atracció física –més per part d’Alice–. Aquesta unió o lligam invisible, com en el film d’Eastwood, arriba a ser commovedor i tendre per moments tot i la delicada situació en què els dos es troben i davant del futur cada vegada més incert que els espera. De l’extraordinària pel·lícula d’Eastwood sempre recordaré la seqüència onírica inicial en què Butch es troba estirat enmig d’un prat al costat d’una careta del Fantasma Casper.

Dir-vos també que la majoria de crítiques que he pogut llegir sobre Billy Summers comparteixen un tret destacable: l’aparició del personatge d’Alice esperona, si cap, encara més la narració del Mestre. Amb ella, la comunió del lector amb el llibre assoleix un nou nivell i més potència o solidesa narrativa. No puc estar més d’acord amb aquesta interpretació. I és que Alice, malgrat que la descobrim feta una veritable desferra, acaba convertint-se en un d’aquells personatges claus que fa que la història acabi funcionant com un engranatge perfecte. Alice encén l’esperit justicier de Billy i li dona una raó per continuar aquesta seva última creuada personal. Apunto aquí una curiositat, i és que ja apareixia una Alice Maxwell en una obra anterior del Mestre. Apareix a Cell, una de les novel·les apocalíptiques escrita per King l’any 2006 i que va ser motiu d’una poc reeixida adaptació al cinema deu anys més tard per part del director Todd Williams.

Per anar acabant, si voleu algun altre al·licient per llegir Billy Summers, a mesura que la trama avança, Billy escriu un diari personal en el qual intenta exorcitzar els seus dimonis interiors i reconciliar-se amb una vida que, per a ell, ha estat en força moments traumàtica (especialment els passatges a l’Iraq). El Mestre ens diu que a Billy li agrada escriure perquè li dona un altre tipus de poder sobre la vida, un que no té res a veure amb el canó del seu rifle de mira telescòpica. Hi haurà qui veurà en aquest fet un homenatge a la creació literària per part del propi autor. I crec, sense ànim d’equivocar-me, que aquesta no és l’única vegada en què el Mestre es fica a la pell d’un dels seus personatges per fer-nos veure quines són, per a ell, les virtuts i excel·lències de l’art d’escriure. Finalment, comentar-vos que al llibre es fa menció a la pandèmia de la Covid-19 i que s’hi esmenta el diabòlic Hotel Overlook de The Shining, la tercera i una de les més conegudes novel·les del Mestre publicada l’any 1977.

En resum, Stephen King és autor d’una seixantena de llibres, tots ells grans èxits internacionals. A Billy Summers, la seva darrera obra publicada al nostre país, aquest narrador d’imaginació incontenible ens brinda un magnífica història sobre una bona persona amb una feina molt dolenta. En essència, el seu protagonista és “un escombriaire proveït d’arma” que pot dormir a les nits perquè tan sols assassina males persones. Com veureu, el rei indiscutible del terror s’endinsa en un thriller força negre i en surt ben airós, com si el Mestre hagués escrit novel·la negra tota la seva vida. Endavant, no us ho penseu més i llegiu Billy Summers, perquè és la prova irrefutable que el Mestre segueix reinventant-se a cada nova obra. Els seus fans de sempre ja esperem amb candeletes la seva última història, Fairy tale, a punt d’arribar a les llibreries catalanes. I és que el geni de Maine mai defrauda; sempre sorprèn, però sobretot, estima l’art d’escriure. Perquè, com diu ell: “Sabías que puedes sentarte delante de una pantalla o un cuaderno y cambiar el mundo? No dura mucho, el mundo siempre vuelve, pero, antes de que vuelva, la sensación es impresionante. Lo es todo”.

 

Portada

Comparteix
Anterior70 anys de ZINEMALDIA
SegüentClubs de lectura de la Biblioteca de Manlleu
Vigatà d’adopció però hilarienc (vaja, de Sant Hilari de Sacalm) de soca-arrel. Investigador de noves teràpies avançades contra les malalties cardiovasculars al Campus Can Ruti de Badalona, estimo també el bon cinema i la literatura. Vaja, un altre dels molts apassionats que corren pels patis de butaques, biblioteques o llibreries d’arreu. Entre hores també m’agrada passar el temps fent critiques (sempre constructives!) de molt del material què visiono i llegeixo, a més de fer divulgació científica de forma més que amateur. De moment, doncs, i que us pugui interessar, això és tot. Salut i llarga vida a tota les formes de cultura que es fan i es desfan!