“T’agradarà molt”, em va dir la Irene Solanich, editora de llibres del Delicte. D’acord, també és la meva amiga, però això ara no ve al cas. La qüestió és que no s’equivocava. El III Premi de Novel·la Negra Vilassar de Noir és de trempera (això ho entendreu després) i no hi ha res més a dir. Bé, sí, podria dir que és el meu Delicte preferit fins a la data.
En aquesta novel·la l’Aniol ens situa a Sant Tòfol, un poble d’aquells en què sembla que no passi mai res, però on en realitat l’ambient està ple de tensió i rancúnies de poble que un dia o altre acaben saltant pels aires. No el busqueu al mapa, perquè podria ser qualsevol poble de Catalunya; com se sol dir, a cada casa couen faves. I el protagonista? Doncs és en Ricard González, qui va escapar de la tradició local de posar Tòfol o Tòfola al primogènit de cada família. Així doncs, hi ha tota una llista de Tòfols que van des del Tòfol de Cal Pobre fins al Tofi dels berberechos. Maleït o escollit, en Ricky el que vol és cardar el camp de Sant Tòfol i anar a Barcelona, però una desgràcia familiar trucarà els seus plans de manera que, per guanyar pasta, muntarà una productora porno anomenada Trempera Matinera (ja us he dit que ho entendríeu més endavant). El negoci no li portarà res de bo, perquè a partir d’aquell moment, tot seran cadàvers. Tot això passa el 1999, però no cau en l’oblit, perquè 20 anys després, al 2019, en Narcís rep l’encàrrec de recopilar informació sobre el que Catalunya coneix com el cas Trempera. La seva missió és fer de Carles Porta i posar llum a la foscor per tal que un altre pugui escriure un llibre sobre el cas i forrar-se. Tranquils, perquè no és tan tonto com us penseu i en un moment de la investigació li passa pel cap escriure’l ell mateix. De fet, s’hi jugarà la pell, però al final s’acabarà sabent la veritat de tot plegat.
No sabeu la feinada que he tingut per arribar fins aquí sense fer-vos cap spoiler… De fet, he intentat situar-vos més que no pas explicar-vos què s’hi cou, perquè per mi el millor de la novel·la és l’atmosfera que l’autor aconsegueix crear. El crim en si no fa gràcia, però tota la resta et porta a fer-te un bon tip de riure: el nom del poble i els seus habitants, el nom de la botiga d’informàtica, a què es dediquen, la productora porno i la primera escena… tot plegat és com una pel·lícula de Torrente a la catalana i feta novel·la. És una paròdia d’una crònica negra.
Diuen que la realitat supera la ficció, però jo estic segura que la ficció de Lladrucs a les estrelles s’acosta molt a la realitat criminal, perquè a casa nostra els crims són així, d’estar per casa. Els malvats no es diuen Corleone, sinó el Ladillas, el Pastis, el Guenyo… I tampoc no tenen pizzeries; tenen floristeries, botigues d’informàtica i fàbriques normals i corrents. El que és molt català també és treure rèdit de qualsevol cosa que passi, i com més fosca millor! Els habitants de Sant Tòfol han muntat fins i tot un Trempera Tour, i porten els turistes a visitar els llocs més emblemàtics relacionats amb el cas. No podreu dir que no és realista.
Bé, podria anar-vos descobrint més intimitats de la novel·la, però crec que és millor que la llegiu. Ja us aviso que no us durarà gaire a les mans. Molt a contracor l’he anat llegint a estonetes i en el fons em sap molt de greu, perquè crec que és una novel·la que cal llegir d’una tirada.
Agradarà a…
Als amants de l’humor negre. Evidentment, als amants de la novel·la negra.
No agradarà a…
Als avorrits amb poc sentit de l’humor i als que busquin una novel·la negra de tall clàssic.
